dimarts, 31 de març del 2009

Discurs del President de la Generalitat Sr. José Montilla a la inauguració de la biblioteca Elisenda de Montcada, a Montcada i Reixac

“Molt bon dia a tothom. Celebro poder tornar a ser a Montcada i Reixac, on fa ben pocs mesos, vaig venir amb motiu de la visita a un projecte de caràcter social. I celebro haver vingut precisament aquí, al Montcada Aqua, on ja vaig ser fa un parell d’anys, a principis del 2007.
Veure com els projectes es van concretant i fent realitat, com passem dels plànols a les obres, i arribem als equipaments acabats i posats en marxa, és una de les coses més satisfactòries de la nostra feina com a governants.
També ho és per als responsables municipals i per a tota la ciutadania. En aquest cas, aquí a Montcada i Reixac, suposa un motiu doble o triple de satisfacció. Primer, perquè un nou equipament, com la Biblioteca, representa una fita social i cívica. Segon, perquè representa el cessament d’una etapa de molèsties i enrenou i es visualitza l’esforç i els sacrificis que ha suposat. I, finalment, i el més important, perquè la cultura és un dels pilars de tota societat, el fonament sobre el que s’edifica el país, amb el seu caràcter i els seus trets distintius.
Els darrers anys s’ha fet, a tota Catalunya, un esforç important per augmentar el nombre de biblioteques, superant un dèficit acumulat durant molts anys. Un dèficit que s’havia anat fent més evident encara per l’accelerat augment de població dels darrers temps.
Sort n’hem tingut, durant molts anys, de la política i l’esforç inversor en equipaments culturals, de la Diputació de Barcelona. Si no, el dèficit encara hauria estat més gran.
També cal reconèixer que, des de fa uns anys, a l’esforç de la Diputació s’hi ha afegit un compromís econòmic decidit del govern de la Generalitat.
Les biblioteques són un element clau per avançar en la igualtat d’oportunitats; i també són eines bàsiques d’integració i de cohesió social. Molt especialment entre els més joves i les famílies amb menys recursos.
Per això, el Govern de la Generalitat va aprovar, el juliol passat, un Mapa de Lectura Pública per als propers cinc anys, que preveu la construcció i millora de biblioteques
al conjunt de Catalunya. Seran 111 intervencions, amb 83 edificis de nova planta. I amb un cost total previst de més de 41,5 milions d’euros.
Tanmateix, tot i ser importants, els edificis han d’anar acompanyats d’una gestió
i una programació adients. I una biblioteca és el paradigma d’un equipament amb cos i ànima. I l’ànima, a banda de constituir-la els milers de llibres, revistes i documents audiovisuals i sonors en general, que es posen a disposició de la ciutadania, la conformen també el conjunt espais de relació i activitats que s’hi duen a terme. L’ànima d’un equipament cultural constitueix la garantia de l’accés democràtic de la ciutadania a la cultura, a la informació i al coneixement. Per això diem que són eines d’integració i de cohesió social, generacional i cultural.
A les biblioteques, avui, hi conviuen des dels clubs de lectura, amb els tallers de contes, de poesia o les xerrades amb autors. Les biblioteques són una finestra oberta al món i una porta d’entrada d’informació de tot arreu i de tot tipus.
Només per posar una dada: l’any passat, les 330 biblioteques públiques
de Catalunya van atendre més de 19 milions i mig de visites, amb una mitjana diària de 70.000 usuaris.
Amb la Biblioteca Elisenda de Montcada, afegim una peça més al gran mosaic
de coneixement i cultura que suposa la xarxa de centres de lectura de Catalunya.

El nom, Elisenda de Montcada, ens serveix per recuperar la memòria d’una figura històrica, que va ser reina consort de Catalunya i Aragó al primer quart del segle XIV, fundadora del Monestir de Pedralbes i activa protagonista de la política i la cultura. La seva figura ens ajuda també a subratllar la importància del paper jugat per les dones dins de la cultura catalana, mai prou reconegut.
La Biblioteca Elisenda de Montcada, dotada amb les darreres tecnologies, s’integra en el marc de l’espai cultural i esportiu de Montcada Aqua. Als milers d’usuaris que ja té el Centre Esportiu, s’hi sumaran ara els de la nova biblioteca i encara es veuran incrementats amb els que hi aportarà el futur Teatre Municipal, que espero poder veure en funcionament ben aviat.
Tot plegat, suposa una profunda transformació d’una àrea en procés de renovació
i un triomf per tota la ciutat de Montcada i Reixac. Perquè cultura vol dir història i present, però sobretot significa una perspectiva de futur millor.
En temps difícils com els que estem vivint, és necessari optar per la cultura,
la formació i l’educació. És fer una aposta guanyadora a mitjà i llarg termini. La cultura té una rellevància estratègica per al futur de Catalunya. No per la Catalunya abstracta, sinó per a tots i cadascun dels territoris, comarques i municipis que el conformen. I, sobretot, per als més de set milions d’homes i dones que hi viuen.
Una societat més culta, una societat més formada, és una societat més preparada
per afrontar els moments de crisi.
De manera que avui, aquí a Montcada i Reixac, no estem inaugurant un equipament només de lleure. Estem posant, sobretot, una nova eina a l’abast de tots per ser més forts com a societat. Una eina que s’afegeix a tot l’esforç que les administracions estem fent per millorar la qualitat de vida dels pobles i ciutats de Catalunya. Un esforç que, precisament aquesta setmana, confirmàvem amb una nova convocatòria de la Llei de Barris, que ja ha mobilitzat 1.000 milions d’euros, en més de noranta projectes arreu del país. Dos d’aquests projectes, ja ho saben, són d’aquí, de Montcada i Reixac.
La Llei de Barris està pensada per actuar en àrees amb risc de degradació de l’espai públic i millorar-ne la qualitat. Els projectes, impulsats per la Generalitat i els ajuntaments, pretenen dignificar aquests barris, fer-los més segurs, guanyar en qualitat de vida. I a més de la Llei de barris, hem impulsat les Àrees Residencials, una eina innovadora i valenta, que ajudarà a la creació de sòl residencial per a habitatge assequible. A Catalunya, es formen cada any 40.000 famílies noves que necessiten habitatge assequible i les Àrees Residencials és un pla que va en aquesta direcció.
I si en la Llei de Barris hem trobat la complicitat dels ajuntaments, per al desplegament de les àrees residencials, confiem en obtenir el suport de les institucions europees. Per exemple, el Banc Europeu d’Inversions està estudiant finançar aquest ambiciós pla del Govern que projecta nous eixamples en aproximadament 80 municipis. Un projecte ambiciós i alhora seriós, ben pensat, factible, que ha estat ben valorat per una institució del prestigi del BEI. Esperem comptar amb la seva ajuda, que ens serà molt útil per construir els nous eixamples de Catalunya, i més en la complicada situació econòmica que travessem.
De manera que, avui parlem d’equipaments culturals o esportius, però podríem estar parlant també d’infraestructures, d’equipaments sociosanitaris, o educatius, que sé que preocupen. Res del que afecta la vida dels ciutadans del nostre país pot ser ignorat pel Govern de Catalunya. L’esforç concertat i coordinat d’Ajuntaments
i Generalitat serà clau per superar aquesta etapa de crisi i tirar endavant, garantint la cohesió d’avui i assegurant un horitzó de futur per als propers anys.
Per tot plegat, els reitero la meva més sincera felicitació, tant al Consistori de Montcada i Reixac per l’encert en la culminació de tot aquest projecte, com al conjunt de la ciutadania que, a partir d’ara en farà ús.
A vostès els correspondrà omplir aquest espai d’activitats, de propostes creatives i culturals. A vostès els pertoca fer que l’ànima de la Biblioteca Elisenda de Montcada prengui vida. Estic convençut que així ho faran.
Moltes gràcies.”

La derecha cierra filas y la izquierda…. también (debería)

Como sabemos, las diferentes corrientes ideológicas se resumen, muy sintéticamente, en el polo derecha–izquierda, y, en algunos casos, en el eje nacionalista–no nacionalista. Algunos podían complicarlo algo más, agregando más segmentos vinculados a movimientos sociales, pero en esencia es así. A partir de aquí, al dar un vistazo a cómo se han comportado las diferentes corrientes a lo largo de la historia, al menos en nuestro entorno cultural, vemos que la táctica principal de la derecha ha sido siempre agruparse en torno a unas única siglas, con el objeto de no perder energías, reforzar un liderazgo visible, claro, incuestionable y sin ambigüedades, y, convertirse, por tanto, en un único referente electoral de cara al votante de derechas, sea cual sea su grado o intensidad. En España este proceso ha sido muy claro. Observemos qué ha pasado en Catalunya. Las primeras elecciones autonómicas de 1980 dieron un primer escenario político sin mayoría absoluta para nadie. CiU fue la fuerza más votada, pero la izquierda obtuvo unos excelentes resultados, con un PSUC con buenas rentas. A pesar de todo, la izquierda no supo/no pudo encabezar una candidatura única para President de la Generalitat de Catalunya porque Raventós no logró un apoyo mayoritario. En aquellas circunstancias, la derecha nacionalista de CiU, con Jordi Pujol, supo encontrar los apoyos necesarios para gobernar en minoría y afianzar cada legislatura su gran atractivo. La izquierda quedó condenada a una depuración implacable de siglas y los socialistas catalanes a una travesía por el desierto durante veintitrés años. En España, la derecha ha jugado el mismo papel. Inicialmente Alianza Popular, y después su sucesor el Partido Popular ha aglutinado en su entorno todo el espectro de la derecha, desde la extrema derecha a la derecha más civilizada. Mientras tanto, la izquierda, con sus diferentes candidaturas ha estado en muchos casos enfrentada a sí misma por un protagonismo, a veces, de difícil compresión.
Miremos ahora a la operación que está llevando a cabo Silvio Berlusconi en Italia. El pasado 29 de marzo, Berlusconi, con la pompa tradicional de las grandes ocasiones, fue aclamando presidente del nuevo partido Pueblo de la Libertad. Con él la derecha italiana se unifica en un solo partido que quiere reformar la Constitución y buscar nuevos poderes para el primer ministro italiano. Su objetivo: no perder fuerza electoral por los extremos y posicionarse mejor que nunca de cara a les próximas elecciones europeas. La izquierda italiana, mientras tanto, está rota y desecha en luchas internas por liderazgos estériles.
Esta presentación a qué moraleja nos lleva. A una: mientras la izquierda esté desunida, será más vulnerable, cuando se una, inocularan el virus de la envida y del protagonismo para pelearnos entre nosotros y cuando gobernemos nos dirán que no gobernamos bien, porque no tenemos tradición ni experiencia en gobiernos de coalición. ¿Qué táctica debemos aprender de los partidos de derecha que han venido gobernando sin pudor y aglutinando sensibilidades políticas afines? En próximos días daré mi visión del tema.

dijous, 26 de març del 2009

Els equipaments i serveis públics: ara la nova biblioteca!

Els equipaments i serveis públics són uns dels indicadors més clars del grau de compromís que té qualsevol govern amb la seva comunitat. Si mirem al llarg de la historia observarem que el nivell de desenvolupament d’un col·lectiu humà està directament relacionat amb el grau de serveis i d’equipaments que rep dels que manen –per dir-ho d’una forma col·loquial–, es diguin com es diguin, i tinguin la forma que tinguin. Els serveis educatius o sanitaris són un clar exemple. A mesura que ha anat augmentat la cobertura i prestació d’aquests dos grans serveis –avui en dia considerats com a bàsics, però no fa massa a l’abast d’uns pocs– ha anat augmentat la qualitat de vida i potencialitat de les societats.
Exemples en contra també en tenim. Als Estats Units i a altres països semblants la sanitat o l’ensenyament públic no té la mateixa profunditat que a Europa. Allà, de forma agregada, si és cert que es dóna un grau de desenvolupament col·lectiu important, però, malauradament, a costa d’una bretxa social entre els que tenen i els que no.
A Europa som diferents i la socialdemocràcia, el socialisme democràtic, sempre ha considerat que un programa ambiciós d’equipaments i serveis públic vertebra com cap altre les nostres societats, permetent l’accés als serveis a totes les capes, particularment, les menys afavorides, a la vegada que greixa l’anomenat ascensor social: posa a l’abast dels que tenen voluntat de superació i de sacrifici els mitjans adients –educatius, sanitaris, culturals... – per que augmenti la seva qualitat de vida, i en definitiva puguin prosperar.
A Montcada i Reixac, el projecte socialista ha tingut clar, des del primer moment, que la prioritat número 1 del govern municipal ha estat crear una xarxa d’equipaments de proximitat, plural, de qualitat i a l’abast de tothom. La nostra ciutat, com totes les ciutats metropolitanes properes a Barcelona, ha arrossegat tradicionalment grans dèficits de serveis i equipaments. A hores d’ara el panorama ha donat un tomb molt significatiu. Només posaré algunes dades d’exemple. Fa escassament una dècada la única piscina que tenia el poble era la piscina municipal del carrer Bonavista, una piscina amb serveis molt limitats i que a l’hivern es cobria per tal de que continués donant servei, tot i que en precari. De biblioteques, estava la de carrer Montiu de 190 m2 i la biblioteca de Can Sant Joan, pels més de 25.000 habitants de llavors. El panorama deu anys més tard ha canviat per la ferma voluntat del govern socialista. No vull enumerar tots els serveis i equipaments que en aquests darrers deus anys ha guanyat la ciutat, però citaré només que cada un dels barris de la ciutat té, entre altres, els seu centre cívic de referència. Tanmateix, hem augmentat els equipaments esportius, afegint al poliesportiu Miquel Poblet, el complex Montcada Aqua que acull un centre d’esport, amb una gran piscina, una macro biblioteca de 2.300 m2 i un teatre que estarà llest a finals de 2009. També hem construït un camp de futbol referent a tota la comarca: el camp de futbol de la Ferreria, i hem millorat el de Can Sant Joan. En serveis educatius, l’oferta ha augmentat espectacularment, varem construir l’escola Mitja Costa, acabem d’inaugurar la de la Font Freda, i el CEIP Mas Rampinyo i aviat inaugurarem l’escola bressol de Can Casamada. Tampoc hem deixat de banda la formació d’adults, una assignatura pendent per persones més grans que, per manca d’oportunitats de l’època, més les necessitats familiars, no van poder estudiar. A Can Sant Joan varem construir el Casal Balsalobre que es un referent de formació permanent d’adults. Els serveis i equipaments adreçats a la gent gran també han augmentat de forma molt destacada. El govern municipal ve dinamitzant amb una bona oferta de serveis el Casal de la Gent Gran Casa de la Mina, i col·labora estretament amb el Casal de la Gent Gran del Parc Salvador Allende. S’han diversificat els serveis adreçats als més grans amb temes d’assistència sanitària, i social, i ofertes culturals i de viatges a bon preu. En temes sanitaris, hem treballat per augmentar els serveis sanitaris a la població. Es va posar en funcionament el Centre d’Atenció Primària de Les Indianes, s’ha millorat el dispensari de Can Sant Joan i en pocs anys veurem acabat un hospital comarcal de referència al nostre territori: l’hospital Ernest Lluch. No em vull allargar, però si, com deia al començament, els equipaments i serveis públics són uns dels indicadors més clars del grau de compromís que té qualsevol govern amb la seva comunitat, el govern socialista de Montcada i Reixac dóna proves més que suficients de la seva implicació amb aquest compromís de servei a la comunitat.

dilluns, 23 de març del 2009

La seguridad vial y los accidentes de circulación

Hasta hace relativamente poco, leer en la prensa que el fin de semana se había cobrado 30 o 40 muertos en las carreteras parecía relativamente normal. Prácticamente, todo el mundo relacionaba esta cifra de muertos y heridos como un coste fijo asociado a la conducción. Afortunadamente, las cosas están cambiando. La Administración, la propia industria automovilística y la mayor consciencia ciudadana y de conductores están contribuyendo en la reducción de la cifra de muertos y heridos en la carretera. En esta línea, recientemente se ha celebrado en el Congreso de los Diputados la I Jornada parlamentaria sobre seguridad vial. Organizada por la Comisión de Seguridad Vial y la participación de diversos diputados, entre ellos el diputado del PSC Joan Carles Corcuera, portavoz de la Comisión de Seguridad Vial del Grupo Parlamentario Socialista, el objetivo principal de la Jornada era reflexionar acerca de la importante repercusión que sobre la seguridad de los conductores y peatones tienen los avances tecnológicos y el I+D+i aplicados a la industria automovilística y a la industria auxiliar de este sector.
La Jornada se inauguró por el ministro de Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba que celebró durante su intervención la implicación de la industria automovilística en seguridad vial y se mostró satisfecho por la reducción de las muertes en carretera en lo que va de año. Fue clausurada por la ministra de Ciencia e Innovación, Cristina Garmendia, que en su intervención defendió la importancia de mejorar la capacidad tecnológica en el mundo de la automoción y destacó que la seguridad vial es uno de los sectores que pueden protagonizar el esfuerzo de innovación + desarrollo + innovación.
Como alcalde de una ciudad que acoge importantes empresas automovilísticas como Nissan, y otras muchas auxiliares, fui invitado a participar. Desafortunadamente, desde Montcada i Reixac, como tantos municipios con carreteras que cruzan la trama urbana, hemos asistido a muchas muertes y heridos en accidentes de tránsito. Sólo hay que recordar cómo uno de los puntos negros de la C-17, en el Km. 10 en su paso por la ciudad, se cobraba continuamente víctimas, hasta que intervinimos instalando una medianera. Ciertamente, la responsabilidad no sólo es de la Administración sino de todos los agentes implicados: la industria, los conductores, los peatones, la escuela, las familias en la educación de sus hijos e hijas…
No obstante, la Administración está liderando una lucha sin tregua para reducir las muertes por accidentes. La Generalitat de Catalunya está llevando a cabo una política de velocidad variable en las áreas metropolitanas que está permitiendo no sólo la reducción de accidentes y víctimas, sino también la reducción de la contaminación atmosférica.
Desde los ayuntamientos tenemos que conseguir que los espacios públicos no estén solamente al servicio de los vehículos, sino de los ciudadanos en su integridad, y hacer del espacio público espacios compartidos, pacificar el tránsito y la velocidad. Nuestra responsabilidad actúa en tres frentes: la movilidad sostenible, el uso del transporte público y la educación viaria en escuelas, familias y conductores. El objetivo no es otro que el de humanizar nuestras ciudades, reducir el impacto siniestro de los accidentes de circulación, seguir trabajando para reducir el número de víctimas, y aumentar la seguridad vial.

dijous, 19 de març del 2009

L’Àrea Residencial Estratègica de Mas Duran a Montcada i Reixac

En aquest segon article intentaré explicar l’impacte que tindrà la futura Àrea Residencial Estratègica de Mas Duran. De forma molt sintètica, ocuparà una superfície de 42,92 hectàrees, amb una previsió d’habitatges de 2.087 unitats, qüestió que representa una densitat de 51 habitatges per hectàrea. Aquesta xifra es situa per sobre dels 50 habitatges/Ha, que és la densitat mínima que estableix la llei. És molt important destacar que l’objectiu principal de l’actuació de l’ARE és desenvolupar un àmbit de sòl residencial i de serveis, urbanitzat en condicions, per a la implantació d’edificacions residencials de nova planta en el sector Mas Duran de Montcada i Reixac. Tot ordenant el creixement de la ciutat en previsió a les necessitats de nou habitatge a preus assequibles previstos de manera genèrica al Pacte Nacional de l’Habitatge i a les previsions del Pla Local de l’Habitatge de Montcada i Reixac. Aquest objectiu principal es complementa amb la reserva de més d’un 50% del sostre residencial de l’ARE destinat a habitatge amb protecció, concretament 1.080 habitatges. L’ARE de Can Duran també ordenarà determinats àmbits, particularment els següents.

Ordenació d’usos al Pla de Reixac

L’ARE de Mas Duran ordenarà els usos al Pla de Reixac. Tradicionalment, el Pla de Reixac, per la seva extensió i per la seva llunyania del nucli urbà, ha estat susceptible d’implantació d’activitats il·lícites i fins i to delictives, des del desenvolupament d’activitats sense permís fins al d’abocaments incontrolats de tot tipus de materials. La intervenció urbanística regularà i permetrà eradicar la proliferació d’activitats nocives i il·lícites

Can Pomada

La solució a la problemàtica que pateix el barri de Can Pomada és un dels objectius principals d’aquest Ajuntament que s’ha de veure empès per la inèrcia que portarà el desenvolupament de l’ARE de Mas Duran. Pel que fa a la implantació de serveis bàsics al barri, la urbanització de l’ARE provocarà que tots els serveis arribin amb més eficiència al barri. Puc afirmar que el problema de Can Pomada té solució factible i a curt/mig termini. Així mateix, la implantació de l’ARE de Mas Duran ha generat gran expectació entre els veïns i veïnes de Can Pomada, ja que veuen més propera la possibilitat de gaudir dels serveis que mereixen com a ciutadans i ciutadanes de Montcada i Reixac.

Dotació de solars d’equipaments municipals

La implantació de l’ARE a Montcada i Reixac, per exigència de l’Ajuntament, comporta la cessió al municipi de Montcada i Reixac d’un nombre de parcel·les d’equipaments molt per sobre dels estàndards establerts. Aquestes cessions gratuïtes a l’Ajuntament destinats a la implantació d’equipaments obre un marc de possibilitats de reordenació futura d’usos i dóna un marge de maniobra enorme a l’Ajuntament per tal de definir les necessitats que té la nostra ciutat i la seva ubicació dins del territori.

Soterrament del vial de cornisa de connexió de la C17 a la C58

L’Estudi Informatiu que planteja la construcció d’aquesta via al seu pas pel nostre municipi, únicament preveia el soterrament d’un tram de 200 metres lineals, justament al davant del barri de Can Pomada. Aquesta nova infraestructura, en aquests termes, provocaria la creació d’una nova barrera arquitectònica que trenca amb la continuïtat i amb l’objectiu de cosir territori. Actualment, ja hem estat informats per part de la Direcció General de Carreteres que aquest vial serà soterrat en tot el tram que discorre per l’àmbit de l’ARE. Aquest soterrament era un condició irrenunciable que Montcada i Reixac va exigir, i ha aconseguit.

La sostenibilitat dels serveis

El desenvolupament de l’ARE tindrà en compte mesures per garantir la sostenibilitat pel que fa a la gestió del cicle de l’aigua, la gestió i producció de l’energia, la gestió i tractament de residus urbans, la qualitat ambiental i atmosfèrica, i la mobilitat, garantint la connexió amb la resta del municipi. En qüestió de mobilitat, el planejament preveu l’habilitació d’una xarxa de carrils bici, itineraris per a vianants, àrees de velocitat limitada a 30 km/h, i la creació d’una nova línia urbana d’autobús que enllaçarà tot el sector amb l’estació de Renfe de Mas Rampinyo.

Sobre la base d’aquest disseny d’intervenció, entenc no només justificable, sinó necessari, el desenvolupament de l’ARE a la nostra ciutat. No tinc cap mena de dubta.

dimarts, 17 de març del 2009

El porqué de las ARES, las Àrees Residencials Estratègiques

La Generalitat de Catalunya inicia en 80 municipios una acción decidida para garantizar el derecho a la vivienda digna y asequible. Inicialmente, las ARES han nacido para dar una respuesta positiva al déficit de vivienda protegida. En esto momentos, además, nos encontramos con un segundo objetivo: la reactivación de la construcción y del sector inmobiliario.
La propuesta crea un consorcio gestor entre el Ayuntamiento e INCASOL, con la voluntad, en primer lugar, de ubicar las ARES en aquellos emplazamientos, donde las dinámicas locales lo faciliten en función del interés local, y, en segundo lugar, para redactar y aprobar los proyectos de reparcelación.
El objetivo es que durante el año 2010 se pueda urbanizar el suelo disponible, y que los primeros pisos puedan salir al mercado el año 2012.
Sin lugar a dudas, la tramitación ha sido ejemplar y muy ágil. En un año y cuatro meses se han aprobado los planes directores. Según el Conseller Nadal en recientes declaraciones: "activar este suelo no será la condición suficiente para poner fin al déficit de viviendas, pero si que es la condición imprescindible para cumplir los objetivos de garantizar el derecho a la vivienda digna y asequible y, sobre todo, en este momento, reactivar la economía, reactivar el sector de la construcción".
La ARE prevé establecer convenios con constructores que no deberán pagar suelo, estableciéndose en su caso un mecanismo de permutas. Además se establecerán fases para la construcción al ritmo que permita la situación económica en cada momento. Se han establecido negociaciones con el Banco Europeo de Inversiones para buscar líneas de crédito que permitan financiar las inversiones.
Por definición las ARES se han de emplazar en municipios con capacidad para generar núcleos vertebradores del territorio con continuidad en el tejido urbano existente o previsto, con buena accesibilidad a la red del transporte público y de suministro de agua potable. La densidad prevista es de 50 viviendas por hectárea y el 50% ha de ser vivienda protegida. Se prevé dotación suficiente de suelo para espacios públicos y de equipamientos educativos sanitarios y deportivos, así como zonas de ocio, parques, jardines, etc.
En Montcada i Reixac este planteamiento encaja en el nuevo ensanche de la ciudad: Mas Duran, cuestión que permitirá enlazar el barrio de Can Pomada con el resto de la trama urbana en un continuun urbanístico que vertebrará mejor que nunca nuestra ciudad.
En el próximo articulo explicaré, en detalle, el porqué de la ARE en Montcada i Reixac, donde se prevé la construcción de 1.050 viviendas de venta libre, y 1.080 de vivienda protegida.

dilluns, 16 de març del 2009

El dinamisme d’una ciutat metropolitana

Les ciutats o es renoven i actualitzen o s’estanquen i perden. To be or no to be, que diria l’erudit. Hi ha una llei en el mercat de les ciutats que ens diu que qui no s’adapta, qui no es renova, qui no s’inventa, queda estancat i perd atractiu i qualitat de vida. La nostra ciutat, Montcada i Reixac, ho saps des de fa anys i no esmerça recursos en millorar com a ciutat.
La clau de tot plegat rau en tenir la ciutat al cap, en visualitzar la ciutat que volem ara i en els propers anys, l’ideal de ciutat que volem llegar a les noves generacions.
Com alcalde de la ciutat, i des del primer dia que vaig ocupar el càrrec, ho vaig tenir molt clar. Per tenir èxit en la millora de la ciutat i en el salt qualitatiu que es mereix era necessari complir tres condicions. Primera, tenir al cap un model de ciutat integradora, moderna, connectada i atractiva pels veïns i futurs veïns. Segona, que Montcada i Reixac estigués, amb un protagonisme actiu, a tots els centres de decisions que afectessin, el seu present i el seu futur. I tercera, estar molt atents de tot el que succeeix al nostre voltant i visualitzar el que podria ocorre en un futur immediat.
Quan escric aquestes línies, miro al meu voltant, i observo en visió retrospectiva, veig que no ho hem fet del tot malament. Montcada i Reixac, en aquests darrers anys ha viscut un salt qualitatiu d’una magnitud considerable, i tot això, com diria Groucho Marx, en una sardònica opinió, malgrat els polítics. Bromes a part, crec, francament, que, entre tots, estem contribuint a fer de la nostra ciutat una ciutat moderna i ben posicionada.
Tots sabem que la nostra és una ciutat difícil, per l’orografia, la posició geogràfica en una cruïlla de camins i la concentració dispersa dels assentaments humans, molts barris, dispersos i no sempre connectats. Malgrat aquesta realitat, mai ens hem conformat, sempre hem lluitat per intervenir en una realitat que tradicionalment hem tingut d’esquenes i, gràcies a la nostra insistència per conjurar la resignació històrica, hem tingut i estem tenint grans triomfs. Podem parlar des de les gran intervencions urbanístiques per recuperar la trama urbana i reduir el impacte de les gran vies de comunicacions, com és el soterrament de la C-17 i de la línia de Franca de RENFE, o el projecte de desdoblament i soterrament de la línia de RENFE de Vic-Puigcerdà, fins a projectes culturals i de lleure de gran magnitud, com és el complex Montcada Aqua, que aglutina una gran espai esportiu, amb una magnifica biblioteca i un nou teatre municipal.
El dinamisme d’una ciutat metropolitana es manifesta no només en els projectes, sinó en les accions i en l’ambició de ciutat. Montcada i Reixac està prenent una dimensió metropolitana de primer nivell. Els avanços són visibles ara i seguiran sent-ho en el futur.

dimecres, 11 de març del 2009

No al projecte d’un túnel ferroviari al Turó de Montcada i Reixac

Recentment, ha sortit als mitjans de comunicació una informació relativa al Plan de Infraestructuras Ferroviarias de Cercanías de Barcelona 2008-2015, on, entre altres noticies, tornava a aparèixer l’antic projecte de foradar el Turó de Montcada, fent un túnel, per tal escurçar el temps del trajecte ferroviari en tres minuts entre Barcelona i el Vallès Occidental. Aquest projecte no només representarà un nou impacte en el territori, sinó que desplaçarà l’actual estació de RENFE de Santa Maria i incomunicarà aquest barri, que per la seva ubicació i estructura urbanística té mancances de transport públic. Com hem manifestat en moltes ocasions, això és inacceptable.
No vull mencionar que totes les externalitats negatives de pertànyer a l’àrea metropolitana de Barcelona han recaigut sempre en la nostra ciutat. Estalvio recordar que pel nostre territori passen tres línies de tren, diverses autopistes, així com carreteres nacionals i altres agressions viàries que esquarteren el territori i dificulten la mobilitat interna dels nostres veïns i veïnes.
Montcada i Reixac, amb el pretext de que cal millorar el servei de rodalies de RENFE de Barcelona, no pot acceptar el projecte d’un túnel ferroviari al Turó de Montcada i Reixac. Montcada i Reixac no pot quedar-se amb els braços creuats observant con s’està dissenyant una nova agressió al territori. Hem de dir prou, tal i com varem fer al 2003 quan començava a considerar-se aquesta possibilitat. Llavors, tot el Consistori de la ciutat, i més de 4.000 signatures de suport, vam presentar a la Generalitat de Catalunya el nostre rebuig al projecte de túnel.
Hores d’ara la postura de l’Ajuntament continua sent la mateixa. No admetrem cap més agressió al Turó, ni més infraestructures que suposin noves barreres arquitectòniques. He reiterat en moltes ocasions que el túnel no és necessari i qui hi ha altres alternatives, i més econòmiques, que poden millorar el servei ferroviari. Montcada i Reixac ja ha suportat amb escreix la seva quota d’agressions en el territori. Ja n’hi ha prou.

dimarts, 10 de març del 2009

Una escola nova en el nou eixample de Montcada i Reixac


La inauguració d’una escola pública és un dels esdeveniments que més satisfacció reporta a qualsevol representant polític. Estrenar un equipament educatiu nou és molt agradable, perquè simbolitza una aposta de futur, confiança en l’ensenyament, en la formació de la canalla i del jovent, en la transmissió del coneixement, en la nostra cultura.
Però la inauguració d’una escola pública com la que varem estrenar el passat 8 de març és quelcom més que això. La seva implantació en el territori obeeix a una ferma voluntat de dinamitzar el nou eixample de la ciutat: Mas Duran.
El compromís municipal és dotar progressivament de nous serveis i equipaments als habitants d’aquesta zona, una de les àrees amb més potencialitat de creixement i de serveis.
La planificació urbanística obeeix a criteris de racionalitat, o no és planificació, és improvisació. Y la racionalitat ens indica que els habitants precisen serveis, equipaments i connectivitat amb la trama urbana. Pel que fa als serveis i els equipaments, el passat 8 de març varem inaugurar el CEIP Mas Rampinyo que donarà serveis educatius de forma progressiva als nens i nenes més petits. Una setmana abans, l’1de març varem inaugurar, també a Mas Duran, un dels espais verds més grans de l’àrea metropolitana de Barcelona: el Parc de La Llacuna. Amb una superfície de 7 camps de futbol olímpic, més els 40.000 m2 de l’antic espai dels militar al nord-oest, és un veritable pulmó verd per la ciutat i una immillorable zona de lleure i esbarjo pels veïns i veïnes.
La connectivitat és una altra variable que també incideix en la qualitat urbana de les noves zones. No es tracta només d’unir Can Pomada amb la resta de la ciutat, sinó que aquesta connexió respongui als criteris de mobilitat dels nous i vells habitants. Es necessari posar les condicions perquè el nou eixample de la ciutat, Mas Duran, tingui totes les comoditats necessaris per que la qualitat de vida sigui òptima, i respongui a criteris de sostenibilitat i racionalitat.
Com ja he expressat en una altra ocasió en el meu bloc, la meva prioritat número u per a Montcada i Reixac és fer de la ciutat, més que mai, una ciutat pública. I aquesta ciutat es crea juxtaposant l’edificació amb els espais oberts, distingint i reforçant l’artificialitat de la ciutat, a la vegada que creant un conjunt de parcs, zones verdes i grans espais intercomunicats per passejos urbans. Per això es imprescindible descentralitzar serveis i ofertes culturals de forma planificada, tal i com estem fent amb el nou CEIP Mas Rampinyo i el Parc de La Llacuna, a la vegada que implica mantenir densitats edificatòries mitjanes i altes en les noves construccions.
El model de ciutat pública que penso per la nostra ciutat persegueix un objectiu fonamental: generar vida urbana en el grau més alt possible. Amb la recent inauguració del CEIP Mas Rampinyo donem una passa més en aquesta direcció.

dilluns, 9 de març del 2009

Esto no puede ser!


En Euzkadi hace falta un cambio de verdadera profundidad. Hay que volver al pacto y al espíritu de Ajuria Enea, que consistía, básicamente, en "demócratas contra violentos". Pero, sobre todo, separar, definitivamente, el nacionalismo del terrorismo, así como las tendencias que unen a ambos con el independentismo.
En la historia del Partido Socialista de Euzkadi, hay un antes y un después, a partir del acoso de los violentos, del terror y de los asesinatos. En el partido se creó una profunda división respecto a la mayoría del tejido social vasco. Los Redondo, Savater, Rosa Díaz, Mayor Oreja, San Gil, y unos cuantos más nos alejaron del nacionalismo vasco para engrosar el nacionalismo español, enfrentándonos así a la mayoría social vasca y distanciándonos de nuestros postulados.
Ni el PNV, ni el PSE, ni el PP, pueden ya arreglar nada solos. Hace falta entendimiento, particularmente, entre el PNV y el PSE, con un electorado que suma la mayoría social de los vascos y vascas.
Ibarretxe (antes Arzallus), es ahora el problema para poder llegar a ese entendimiento. El PSE hizo los deberes. Patxi López, ayudado por todas las tendencias del partido y recogiendo las diferentes sensibilidades, afrontó el reto. Y de ahí salió la famosa reunión con HB, que los populares quieren demonizar. El PP no apuesta por esta vía y su ataque es frontal a todo lo que huela a nacionalismo. Este flujo de relaciones y este entendimiento con Patxi López como Lehendakari ha de propiciar el final de ETA y, sobre todo, de su apoyo social, de sus bases.
Nadie duda de que el problema en Euzkadi, en España, sea, en definitiva, el terrorismo. Y este problema lo es para toda la sociedad. No sólo ETA y su violencia, sino todo su entorno, más los 150.000 vascos, vascas que están detrás, es lo que mas dificulta su desaparición. Precisamente, mientras siga este apoyo es imposible su derrota. A los terroristas no les preocupan sus presos, sólo les preocupa la violencia continua y planificada.
Pero, volviendo al origen de este texto, hay que entender cual será el problema del gobierno vasco: ¿cómo romper con este mundo abertzale?, tenemos en mente los resultados electorales de poblaciones como Ondarroa, Pasaia, Mutriku, etc.
A los abertzales se les deslegitima, primero, cambiando el gobierno, y dejando de lado las tentaciones radicales de este último, y, después, y entre todos, haciendo política cara a cara, mirando directamente a los ojos y abordando todos los temas. Los socialistas vascos son expertos en el tema. No les asusta la calle. En cambio, el PP vive en un pedestal y distantes de los problemas cotidianos.
A ETA no se la derrota sólo policialmente. Con la policía, como máximo, se acaban con los comandos, pero una vez en prisión, aparecerán otros, mientras exista ese caldo de cultivo, esa base social que la sostiene. Los terroristas, últimamente, están en peor situación. Sin embargo, hay un elemento que les ayuda: la fractura política entre nacionalistas vascos y españoles se ha agrandado en los últimos tiempos.
El PSE se ha cohesionado como nunca. Se han unido todas las sensibilidades, se ha soltado lastre, han entendido perfectamente lo que reclama la sociedad vasca. Se ha echado de menos en el último gobierno el estilo Ardanza, Atuxa, Imaz, etc. Al PNV le toca cambiar de postulados, realizar una profunda autocrítica y sumar una nueva mayoría social. Personas como Ibarretxe no han ayudado a buscar vías de futuro que saquen al país de este problema endémico.
Hay que desligitimar social y políticamente al terrorismo, se ha de hacer ver que con el terror no se avanza. El nuevo gobierno, con Patxi como Lehendakari, ha de realizar una política educativa, cultural y social de hondo calado. No hemos de entrar en contra de los nacionalismos. Hemos de buscar mecanismos para que se queden sin espacio aquellos que defiendan el terror, los atentados.
Es fundamental el cambio, sobre todo, para que la política que se haga desde el gobierno no tenga la ambigüedad táctica del PNV, ni su radicalismo de fondo.

divendres, 6 de març del 2009

La renovació dels dirigents, de la política i dels partits

La pràctica ens demostra contínuament que la renovació de les elits, dels comandaments, resulta imprescindible per a governar. A la política, els partits que aspiren a governar, o que pretenen consolidar-se en les institucions que ja controlen, necessiten, igualment, la continua selecció i renovació dels càrrecs, dels dirigents. El contrari seria el govern de la gerontocràcia, del partit únic, del líder sempitern. Mirem al País Basc i traguem conclusions.
Observem els diferents líders polítics a les passades eleccions basques, la composició de les llistes electorals, la mitjana d’edat i la renovació d’idees, i el canvi que cadascú ofereix. Francament, no hi ha color.
Sabem que la personalització de la política és un dels fets que més ha condicionat el debat d’idees. Aquesta personalització provoca que el discurs públic es debiliti a favor d’un importància creixent de la política visual i simbòlica, de la imatge del líder. Quan un líder que governa aconsegueix “apropiar-se” simbòlicament de les institucions, és a dir, quan aconsegueix que el ciutadà de carrer no el vegi com a tal, com a polític en trànsit, sinó com a institució, és quan comença a pervertir-se el joc democràtic. A casa nostra, Jordi Pujol es va “apropiar” de la Generalitat de Catalunya a través d’un treball pacient i calculat de simbiosi política. La gent veia més o menys “normal” que la seva figura hi fos a tot arreu. La Generalitat de Catalunya era ell, i ell era la Generalitat de Catalunya.
Al País Basc ha passat quelcom semblant però no amb el Lehendakari, que fins ara han estat tres (Carlos Garaikoetxea, des de 1980 al 1985; José Antonio Ardanza, des de 1985 fins 1999; i Juan José Ibarretxe des de 1999, tots ells del PNB), sinó amb el Partit Nacionalista Basc. El ciutadà de carrer ha estat acostumat a que el partit que governa Ajuria Enea, sigui quina sigui la correlació política, sigui el PNB. El Partit Nacionalista Basc ha volgut sempre “apropiar-se” de les institucions basques. I això, no només és pervers, sinó que, democràticament, és un engany. La custodia del sant grial de les institucions basques no està en mans del PNB, ni de cap partit, o moviment polític, sinó que està en mans de la sobirania popular que se encarna en el Parlament de Vitoria. En cap lloc més.
A la política, com a la empresa, com als equips de pilota basca o de bàsquet i futbol, la continua selecció i renovació de persones no només és imprescindible, sinó necessària para la sana renovació d’idees, d’enfocaments, d’il·lusions, d’energies.
En aquesta marc de debat, al País Basc la pregunta és molt senzilla: volem un Lehendakari del mateix partit de fa 30 anys i que aposta per la continuïtat, o un Lehendakari nou que aposta pel canvi i per la renovació? Aquesta és la pregunta i aquesta és la meva resposta: gora Euskadi, Patxi Lehendakari.

dijous, 5 de març del 2009

Montcada i Reixac: la (re)construcció d’una ciutat pública i metropolitana

Quin és el model de ciutat que volem per Montcada i Reixac? Sense cap mena de dubtes el d’una ciutat pública i metropolitana.
El model que s’amaga darrera de la planificació urbanística a les ciutats mitjanes i grans, i a les àrees metropolitanes, com és el cas de les ciutats que configuren la gran Barcelona, és el model de ciutat que anomenem pública. Montcada i Reixac aposta per un model de ciutat metropolitana, per una ciutat pública.
La ciutat pública es crea juxtaposant l’edificació amb els espais oberts, distingint i reforçant l’artificialitat de la ciutat, a la vegada que creant un conjunt de parcs, zones verdes i grans espais més o menys urbanitzats intercomunicats per passejos urbans.
Aquest model de ciutat s’allunya del model tradicional de casc antic al vell centre, a la vegada que la dignifica, i apropa espais perifèrics nous i antics a través de grans connectors (passejos urbans, bulevards, rambles...), descentralitza serveis i ofertes culturals de forma planificada, a la vegada que aplica densitats edificatòries mitjanes i altes en les noves construccions.
La ciutat pública persegueix un objectiu fonamental: generar vida urbana en el grau més alt possible. Per això crea espais urbanístics nous, ple d’estímuls visuals, amb entorns complexos capaços d’atraure ciutadans a l’espai públic. Mitjançant el procés de (re)construcció de la ciutat en que està immersa, Montcada i Reixac vol arribar a ser una ciutat ben travada i millor estructurada, cohesionada físicament, i socialment. Aquest model és l’oposat del que seria l’anomenada ciutat domèstica, model importat dels Estats Units, amb grups residencials segregats, centres comercials i grans superfícies, parcs temàtics, centres lúdics i cases unifamiliars en filera amb jardí davanter, on el vehicle privat resulta tant necessari com l’aigua corrent. En la ciutat domèstica de cases baixes i arrenglerades el santuari és la família, menystenint la dimensió ciutat. No és una ciutat pròpiament dita sinó un assentament urbà. Diferents estudis manifesten que aquest tipus d’assentaments urbans provoquen o reforcen una major individualització, una disminució del nombre i de la pluralitat de contactes entre persones i un relatiu aïllament.
La ciutat pública, reclama vida urbana i exigeix barreja d’usos, edificis i de persones fins on sigui possible. La nostra aposta pel nou districte de Mas Duran, a Montcada i Reixac, s’enquadra en aquesta filosofia. El pla estratègic de Montcada i Reixac, reivindica la (re)construcció de la ciutat pública, una ciutat que està formada per estructures físiques i teixit social. Una ciutat que reivindica les voreres, les botigues, els carrers, els parterres, i els serveis de proximitat, en definitiva una ciutat compacta i compartida.

dimecres, 4 de març del 2009

Liderar el cambio


Patxi López encabeza en Euskadi la generación del cambio. Es el gran triunfador de las elecciones al Parlamento Vasco y está perfectamente legitimado para interpretar los resultados electorales, para liderar un cambio esperado y, sobre todo, necesario. Desde la caverna nacionalista se están rasgando las vestiduras anta la posibilidad de que un vasco de la margen izquierda del Nervión, heredero de Ramón Rubial, y sin apellidos vascos, asuma la máxima representación en el Parlamento. En Cataluña sabemos de esto. Hace dos años intentaron, sin éxito, desprestigiar al Presidente Montilla porque había nacido en Córdoba o su catalán hablando no era perfecto. Supongo que el Presidente Obama en Estados Unidos se ha encontrado con trampas parecidas debido a sus orígenes étnicos, o por su extracción social.
Y ahora el debate práctico: ¿qué significa ser Lehendakari en Euzkadi?, ¿quien puede o no serlo?, ¿es que quizás un no nacionalista, apellidado López, no puede entender la idiosincrasia del pueblo vasco? Estas no son preguntas estériles. Hasta ahora Ibarretxe ha liderado un proyecto nacionalista de corte difuso e indeterminado, tácticamente interesado en su radicalidad, y que no estaba dirigido a toda la sociedad vasca. Ibarretxe se ha cargado a Imaz, a Urkullu… Los suyos le reclaman independencia y, en estas condiciones, no puede seguir ondeando las esencias vascas como propias y exclusivas. Las recientes manifestaciones de Anasagati de que si Patxi López es Lehendakari habrá más atentados de ETA son, simplemente, repugnantes e indican un pensamiento sesgado, interesado y excluyente. Patxi ha de pactar la investidura y debería poder gobernar en solitario, con un gobierno dirigido por los socialistas y las socialistas vascas con voluntad de dialogo, y sin ataduras políticas. Aralar ha recogido el testigo del descontento y la desobediencia de los pro-etarrras, y el desplome de Ezker Batua era previsible por el entreguismo de Madrazo y su distancia con un electorado escorado a la izquierda.
Patxi siendo Lehendakari ha de tender puentes a EB, EA, y Aralar. Roto un tripartito incompetente se debe abrir un nuevo entendimiento en la izquierda vasca, que ahora mismo tiene sus dificultades, pero no son irresolubles. Hay infinidad de temas que preocupan a la gente de la calle, y no siempre son temas políticos: inmigración, políticas sociales, vivienda, o la crisis económica son temas a abordar desde una óptica de izquierdas.
Gora Euzkadi y Patxi Lehendakari.

dimarts, 3 de març del 2009

Lo bueno es enemigo de lo mejor


Este es un aforismo que aplicado a la política vasca, tras las pasadas elecciones, describe mejor que ningún otro la realidad de estos momentos. A nadie se le escapa que la expresión, en sí, es conservadora, conformista y complaciente. Es la política posibilista, la política del corto plazo, aquella que congela y paraliza escenarios potencialmente mejores, que limita el esfuerzo, que se conforma.
Hemos escuchado muchas veces la expresión de que lo bueno es enemigo de lo mejor. Con los resultados de las pasadas elecciones vascas, la expresión queda que ni pintada. Muchos son los que creen que para el socialismo que encabeza Patxi Lopez, pasar de estar en la oposición a contemplar la posibilidad de asumir responsabilidades de gobierno, sean las que sean, es un gran éxito, es bueno. Otros consideramos que esa posibilidad, que por sí ya es buena, es enemiga de lo mejor. Y lo mejor no es sólo gobernar, sino hacerlo con valentía, asumiendo la máxima responsabilidad del gobierno vasco, aún teniendo que lidiar y batallar continuamente los apoyos parlamentarios que se vayan precisando. No hemos de tener miedo a dar ese paso hacia delante.
Sabemos que los cambios en el País Vasco arrastran otros cambios en la política española. A nadie se le escapa que si el PNV pierde la Lehendakaritza, desaparecerán, al menos durante un tiempo, los apoyos que recibe el PSOE del nacionalismo vasco, pero también sabemos que las oportunidades en política son efímeras, pasan, si es que pasan, cada cuatro, ocho años o más…. Sabemos que el socialismo que encabeza Patxi López tiene ante sí el gran reto de asumir responsabilidades de gobierno, en un contexto parlamentario inestable, con una economía recesiva y con problemas en la izquierda abertzale no resueltos. Aún así, son en estos momentos donde se necesitan grandes hombres para los grandes retos. Patxi López sabe que lo bueno es enemigo de lo mejor, y que lo mejor supera a lo bueno. En el contexto político que estamos viviendo, el cambio no sólo es necesario sino imprescindible. Un cambio que debe liderar toda una nueva generación de vascos y vascas libres que están dispuestos a luchar por una sociedad mejor, por una comunidad más vertebrada. Nadie debe acomodarse. Todo está en movimiento. El nuevo escenario político exige valentía y ambición política.

dilluns, 2 de març del 2009

Adelante, Patxi!


El excelente resultado de los socialistas vascos en las elecciones en Euskadi abre el camino para que Patxi Lopez lidere el cambio. Las elecciones del pasado domingo registran un resultado muy favorable para el socialismo vasco y aúpan a Patxi Lopez como firme candidato a ocupar la Lehendakaritza.
El socialismo vasco siempre ha tenido en nuestro entrañable Ramón Rubial un gran referente político. Ramon Rubial siempre insistió en la virtud de combinar valores y pragmatismo político sin sacrificar las esencias socialitas. Porque para él, como para Patxi, y para el socialismo democrático, los valores y el compromiso de servicio, están por encima del protagonismo político de unos u otros.
Ahora, sin duda, se abre un nuevo tiempo político. Todos los demócratas estamos convencidos de que el nuevo escenario requiere temple, liderazgo e ilusión. Tres virtudes que caracterizan a nuestro compañero Patxi.
Adelante, Patxi!,
Tienes todo nuestro apoyo!

Montcada i Reixac inaugura La Llacuna, un dels parcs més grans de l’àrea metropolitana de Barcelona


El diumenge 1 de març es va inaugurar a Montcada i Reixac el parc La Llacuna, sens dubte un dels millors parcs de l’àrea metropolitana de Barcelona. Amb una superfície de 55.000 metres quadrats, que equival, aproximadament, a 7 camps olímpics de futbol, compta amb gairebé 2.500 arbres i vegetació autòctona, qüestió que representa una ràtio de 1,55 arbres per habitatge de l’entorn. El Parc disposa de zones humides, o aiguamolls, que són els ecosistemes típics del clima mediterrani, amb una gran riquesa vegetal i animal.
Amb el nou parc La Llacuna, Montcada i Reixac obre a la ciutadania una espectacular extensió de terreny que no només serveix com a pulmó verd per la ciutat sinó que contribueix a preservar els espais naturals.
El parc disposa d’un itinerari amb panells informatius i miradors des d’on els visitants podran observar la dinàmica de la vida natural.