La pràctica ens demostra contínuament que la renovació de les elits, dels comandaments, resulta imprescindible per a governar. A la política, els partits que aspiren a governar, o que pretenen consolidar-se en les institucions que ja controlen, necessiten, igualment, la continua selecció i renovació dels càrrecs, dels dirigents. El contrari seria el govern de la gerontocràcia, del partit únic, del líder sempitern. Mirem al País Basc i traguem conclusions.
Observem els diferents líders polítics a les passades eleccions basques, la composició de les llistes electorals, la mitjana d’edat i la renovació d’idees, i el canvi que cadascú ofereix. Francament, no hi ha color.
Sabem que la personalització de la política és un dels fets que més ha condicionat el debat d’idees. Aquesta personalització provoca que el discurs públic es debiliti a favor d’un importància creixent de la política visual i simbòlica, de la imatge del líder. Quan un líder que governa aconsegueix “apropiar-se” simbòlicament de les institucions, és a dir, quan aconsegueix que el ciutadà de carrer no el vegi com a tal, com a polític en trànsit, sinó com a institució, és quan comença a pervertir-se el joc democràtic. A casa nostra, Jordi Pujol es va “apropiar” de la Generalitat de Catalunya a través d’un treball pacient i calculat de simbiosi política. La gent veia més o menys “normal” que la seva figura hi fos a tot arreu. La Generalitat de Catalunya era ell, i ell era la Generalitat de Catalunya.
Al País Basc ha passat quelcom semblant però no amb el Lehendakari, que fins ara han estat tres (Carlos Garaikoetxea, des de 1980 al 1985; José Antonio Ardanza, des de 1985 fins 1999; i Juan José Ibarretxe des de 1999, tots ells del PNB), sinó amb el Partit Nacionalista Basc. El ciutadà de carrer ha estat acostumat a que el partit que governa Ajuria Enea, sigui quina sigui la correlació política, sigui el PNB. El Partit Nacionalista Basc ha volgut sempre “apropiar-se” de les institucions basques. I això, no només és pervers, sinó que, democràticament, és un engany. La custodia del sant grial de les institucions basques no està en mans del PNB, ni de cap partit, o moviment polític, sinó que està en mans de la sobirania popular que se encarna en el Parlament de Vitoria. En cap lloc més.
A la política, com a la empresa, com als equips de pilota basca o de bàsquet i futbol, la continua selecció i renovació de persones no només és imprescindible, sinó necessària para la sana renovació d’idees, d’enfocaments, d’il·lusions, d’energies.
En aquesta marc de debat, al País Basc la pregunta és molt senzilla: volem un Lehendakari del mateix partit de fa 30 anys i que aposta per la continuïtat, o un Lehendakari nou que aposta pel canvi i per la renovació? Aquesta és la pregunta i aquesta és la meva resposta: gora Euskadi, Patxi Lehendakari.
Observem els diferents líders polítics a les passades eleccions basques, la composició de les llistes electorals, la mitjana d’edat i la renovació d’idees, i el canvi que cadascú ofereix. Francament, no hi ha color.
Sabem que la personalització de la política és un dels fets que més ha condicionat el debat d’idees. Aquesta personalització provoca que el discurs públic es debiliti a favor d’un importància creixent de la política visual i simbòlica, de la imatge del líder. Quan un líder que governa aconsegueix “apropiar-se” simbòlicament de les institucions, és a dir, quan aconsegueix que el ciutadà de carrer no el vegi com a tal, com a polític en trànsit, sinó com a institució, és quan comença a pervertir-se el joc democràtic. A casa nostra, Jordi Pujol es va “apropiar” de la Generalitat de Catalunya a través d’un treball pacient i calculat de simbiosi política. La gent veia més o menys “normal” que la seva figura hi fos a tot arreu. La Generalitat de Catalunya era ell, i ell era la Generalitat de Catalunya.
Al País Basc ha passat quelcom semblant però no amb el Lehendakari, que fins ara han estat tres (Carlos Garaikoetxea, des de 1980 al 1985; José Antonio Ardanza, des de 1985 fins 1999; i Juan José Ibarretxe des de 1999, tots ells del PNB), sinó amb el Partit Nacionalista Basc. El ciutadà de carrer ha estat acostumat a que el partit que governa Ajuria Enea, sigui quina sigui la correlació política, sigui el PNB. El Partit Nacionalista Basc ha volgut sempre “apropiar-se” de les institucions basques. I això, no només és pervers, sinó que, democràticament, és un engany. La custodia del sant grial de les institucions basques no està en mans del PNB, ni de cap partit, o moviment polític, sinó que està en mans de la sobirania popular que se encarna en el Parlament de Vitoria. En cap lloc més.
A la política, com a la empresa, com als equips de pilota basca o de bàsquet i futbol, la continua selecció i renovació de persones no només és imprescindible, sinó necessària para la sana renovació d’idees, d’enfocaments, d’il·lusions, d’energies.
En aquesta marc de debat, al País Basc la pregunta és molt senzilla: volem un Lehendakari del mateix partit de fa 30 anys i que aposta per la continuïtat, o un Lehendakari nou que aposta pel canvi i per la renovació? Aquesta és la pregunta i aquesta és la meva resposta: gora Euskadi, Patxi Lehendakari.
