dijous, 30 d’abril de 2009

Davant la crisi: treball, inversió pública i protecció social

La celebració del 1er de maig d’enguany és ben diferent a anys anteriors. Les circumstancies han canviat, els actors i els recursos també. No hi ha cap dubte que la crisi fa que les manifestacions convocades pels sindicats per a aquest primer de maig siguin més multitudinàries que mai. Les consignes també són més contundents i el malestar va en augment.
I quan parlem de treball, ho fem en el sentit més ampli, no només parlem dels treballadors en genèric, sinó també dels autònoms, els petits i mitjans empresaris, els joves o els immigrants.
Durant aquest 1 de maig, a les principals ciutats del món, milions i milions de persones surten al carrer per reclamar un nou model econòmic i laboral, una major protecció davant el desemparament de l’atur forçós i un nou marc de referència econòmic més just.
El debat sobre el treball i la crisis no passa per abaratir l’acomiadament dels treballadors, ni, per exemple, per facilitar els concursos de creditors –abans dit suspensió de pagaments–, o recórrer als Expedients de Regulació d’Ocupació de forma sistemàtica. El debat sobre el treball i la crisis passa per parlar més de política que d’economia, més de persones que de números, repartir les càrregues de la crisis de forma més equitativa i recórrer a un gran pacte nacional que acordi les grans línees estratègiques de país en aquest món del treball globalitzat i interdependent.
Hem de ser contundents: no és el moment de parlar de reduir les prestacions o drets dels aturats!, sinó de visualitzar que darrere d’un aturat o aturada hi ha una persona, amb cara i ulls, nom i cognoms, família i necessitats que cobrir. És ben conegut que la democràcia és fonamenta, en essència, en llistar tota una sèrie de drets, però, sobretot, en assegurar la seva prestació. La solució a la crisis no passa per aprimar la democràcia, ni limitar els drets dels treballadors o especular malintencionadament sobre la viabilitat del sistema públic de pensions.
UGT i CCOO han acordat recentment un manifest conjunt sobre el Primer de Maig. Els dos sindicats majoritaris han presentat els actes del dia del treball sota el lema “Davant la crisi: treball, inversió pública i protecció social”. Em sembla molt adient i encertat aquesta lema perquè il·lustra de forma oportuna la manera d’enfrontar-se a la crisis actual.
A Montcada i Reixac estem vivim casos d’especial rellevància que afecten a molts treballadors que veuen amenaçat el seu futur laboral. L'exemple d’Aismalibar és ben conegut. Des de l’Ajuntament estem fem tot el possible per tal d’assegurar la continuïtat econòmica de l’empresa, però sovint les dinàmiques empresarials es mouen amb altres interessos. En casos semblants a aquest, la voracitat dels propietaris acaba malmetent el futur de molts treballadors. Certament, no es pot permetre que els sacrificis en la lluita contra la crisi econòmica recaigui exclusivament sobre els treballadors i treballadores, ni que es deteriori les condicions de treball, la salut laboral o la prevenció, ni pensar que el mercat és el gran jutge que decideix qui queda dins qui queda fora del mercat de treball, i en quines condicions. No pararé de dir que necessitem una economia de mercat, però no una societat de mercat. Aquest primer de maig ha de reivindicar els gran valors de l’esquerra democràtica. Ha de ser capaç de llançar un crit unànime reclamant la necessitat d’assegurar el dret a una vida digna de tothom, de recuperar la dignitat de les persones pel treball i la dignitat de les persones davant l’absència de treball.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Fets: president Montilla

La meva admiració pel primer secretari del PSC i president de la Generalitat, José Montilla, augmenta dia rere dia. El passat diumenge 26 de maig, a la Fira de Barcelona, en un acte multitudinari de suport a la feina de govern, el President va desgranar les fites d’aquests dos primers anys de legislatura. Tothom està d’acord que mai com ara s’havia fet una aposta tan clara per millorar la vida dels ciutadania de Catalunya, dels seus barris, multiplicant amb una inversió conjunta amb el ajuntaments amb més de 900 milions d’euros per millorar les nostres ciutats i pobles. Montcada i Reixac és una prova irrefutable d’aquesta inversió i sensibilitat vers les ciutats i barris. La Llei de Barris ha permès que la Generalitat de Catalunya inverteixi a la nostra ciutat gairebé 10 milions d’euros en el barri de La Ribera i en La Muntanyeta, i l’Ajuntament 10 milions d’euros més.
Crec que van ser molt significatives les paraules del President Montilla, i la seva ambició política, quan va afirmar que els socialistes no treballem per una legislatura o dues, treballem per a tota una generació, i que el nostre horitzó no és ni el proper any 2010, 2011, 2012, ni el 2014: treballem amb la mirada posada en el 2020. Admiro aquest tipus d’ambició política, com admiro la seva capacitat de treball, dins d’una personalitat discreta, conciliadora, bel·ligerant quan convé, i sobretot, amb una clara voluntat de servei a la ciutadania.
Moltes vegades m’heu sentit dir que aquells dirigents polítics, aquells líders que provenen del món local, que han estat alcaldes i alcaldesses tenen un plus de proximitat, de sensibilitat i de connectivitat amb la gent per sobre de la resta de polítics. I Montilla té aquest plus. El fet d’haver estat alcalde d’una gran ciutat, com és Cornellà de Llobregat, el manté en un contacte diari amb els problemes de la gent.
Em satisfà molt observar com s’ha anat reforçant el seu lideratge i veure’l dir que el seu Govern té un repte important: desenvolupar l’Estatut de Catalunya i aconseguir un finançament just per Catalunya i que no esmerçarà esforços per treballar en aquesta línia. La meva admiració pel company i president Montilla augmenta dia rere dia.

dijous, 23 d’abril de 2009

La bicicletada popular del río Besòs del domingo 26 de abril

Desde aquí quiero hacer un llamamiento popular a todos los vecinos y vecinas, amantes de la bicicleta y de las actividades al aire libre, para que participen en la bicicletada popular que, en colaboración con la Diputación de Barcelona, el Ayuntamiento de Montcada i Reixac organiza el próximo domingo 26 de abril. Entre todos participaremos en la VII Bicicletada popular por la orilla del río Besos.
Desde el Ayuntamiento de Montcada i Reixac, junto con otras entidades, como Montcada en Bici, queremos contribuir a impulsar la difusión de este evento. Tal y como hicimos en encuentros anteriores, quiero invitar a todos los aficionados a la bici de nuestra ciudad a añadirse a esta cursa. Para ello se prevé que los ciclistas que se sumen a la comitiva desde Montcada i Reixac, se concentren en la plaza Lluís Companys sobre las 9:45 horas del domingo 26 de abril. Allí, en una carpa habilitada, se regalará una camiseta a cada participante y se saldrá con escolta oficial por parte de la policía, hasta el punto de encuentro oficial en el río, para bajar todos juntos hasta la confluencia del río Besòs con el mar, donde recuperaremos fuerzas, desayunando y compartiremos un rato agradable.
Queremos invitar a todos los amantes de la bici, del compañerismo y de las actividades al aire libre para que en grupo, en familia y con amigos, podamos compartir la VII Bicicletada popular por la orilla del río Besos. Os esperamos a todos y a todas.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Les obres al carrer Major i la gestió d’interessos

Les grans arteries de comunicació, i les més concorregudes, són, sense cap mena de dubte, las vies que més pateixen el desgast de l’ús, i les que requereixen intervencions continues. A Montcada i Reixac, a part del gran eix que travessa la ciutat, com és la C-17, i que està en un procés de finalització de les obres, tenim tres importants eixos comercials que concentren un destacat dinamisme ciutadà. Em refereixo al carrer Reixagó, a la rambla dels Països Catalans i al carrer Major. Aquest últim en un procés de remodelació total que, sense perdre la seva identitat i la seva funció, oferirà a final d’any una imatge renovada.
Les obres complexes, com són les del carrer Major, sempre generen tot un seguit d’incomoditats que ens serveixen com a excusa per reflexionar al voltat d’aquest tipus d’intervencions. El primer que sempre trobem davant d’un projecte com aquest és la resistència. Molts veïns i comerciants són els primers en plantejar dubtes sobre l’oportunitat, el moment, el disseny o les diferents fases de l’obra. Amb tota la legitimitat del món, les persones directament afectades, plantegen sempre algun tipus de dubtes al voltant de les obres. Ens hi trobem amb valoracions contradictòries d’uns i altres. Gairebé mai podrem acontentar a tothom i la nostra obligació és que el bé comú prevalgui per sobre dels interessos particulars, tant legítims com qualssevol altre. Certament, ens trobem en un camp de maniobra molt acotat i on conflueixen interessos de tot tipus, sovint enfrontats. Crec, francament, que tenim davant nostra una bona oportunitat per millorar el carrer Major d’un vegada per totes. Sabem que provocarà molèsties, però des del moment que comencen les rases té avantatges per a la ciutat, primer perquè el conveni obliga a contractar gent aturada de Montcada i Reixac, segon perquè la intervenció durarà pocs mesos, intensificant els treballs i reduint els terminis, i tercer perquè, al final de tot, gaudirem d’un carrer Major nou, totalment remodelat i que lluirà com mai fins ara.
Els ajuntaments no hem tingut marge de maniobra perquè la convocatòria per acollir-se a aquest tipus d’obres exigeix que es realitzin durant aquest 2009. Com és ben conegut, el govern socialista de Zapatero, per tal de dinamitzar l’economia, ha injectava 8.000 milions d’euros a les administracions locals per tal de finançar obra pública de nova planificació, no prevista en 2009 i que generi ocupació.
Tota aquesta gran intervenció requereix la paciència i la comprensió de tothom. Les obres generen molèsties. Negar-ho seria absurd. Es facin quan es facin, sempre acaben provocant inconvenients i afecten a la dinàmica ciutadana i comercial. Però, entre tots, estem intentant que aquest impacte sigui el menor possible. Estic convençut que, a l’igual que ha passat amb les obres de la C-17, o amb les obres de la biblioteca Elisenda de Montcada, quan acabin –i això es preveu que sigui a final d’any– el carrer Major serà mes maco que mai. Mentrestant, hem de procurar que el impacte de les obres sigui el menys negatiu possible. El resultat final serà ben satisfactori per tothom i compensarà amb escreix les incomoditats d’aquests mesos d’obres. No tinc cap mena de dubta. Les obres al carrer Major exemplifica com cap altre la gestió legítima d’interessos dels afectats i la necessitat de l’Ajuntament de vetllar pel bé comú.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Acto de recuperación de la memoria histórica en Montcada i Reixac

El pasado 18 de abril los socialistas y las socialistas de Montcada i Reixac celebramos un homenaje muy emotivo a todos los viejos luchadores por las libertades. En el marco de una serie de actos relacionados con la memoria histórica, la agrupación socialista de la ciudad presentó un documental protagonizado por ochos afiliados socialistas que durante la Guerra Civil eran niños. Evito referir las muestras de emoción de todos ellos, sus familiares. Fue muy entrañable la presencia en el acto de Luís García, el hijo pequeño de Ulpiano García, fundador de la agrupación socialista de Montcada y concejal del Ayuntamiento durante la Segunda República. Toda su familia se vio obligada a exiliarse a principios de 1939 a Francia huyendo de la represión franquista y de la condena a muerte sobre Ulpiano.
Los acontecimientos que ocurrieron en España a partir de 1931 han provocado un gran interés en los estudiosos e historiadores de todo el mundo, pero aún así no ha logrado penetrar en la conciencia de muchos ciudadanos. Hablar de la memoria histórica no es solo hablar de la Ley de la Memoria del 2007, es hablar del reconocimiento social de las personas que durante muchos años permanecieron olvidadas de nuestra historia más reciente. Me refiero a todos aquellos que sufrieron persecución, cárcel o exilio y aquellos que perecieron en manos del fascismo. Todos ellos merecen nuestro más emotivo reconocimiento. Gracias a ellos, y otros luchadores por los valores democráticos, por el estado de derecho, somos lo que somos hoy en día: sociedades democráticas, plurales, abiertas, respetuosas y vertebradas. Creo que el acto contribuyó a dignificar la memoria de los presentes, pero también de los ausentes; de familiares que desaparecieron, de familias que sufrieron la marginación y el aislamiento, de huérfanos y huérfanas que todavía visualizan aquellos difusos recuerdos.
La memoria histórica no va contra nadie, sino a favor de la historia. No persigue abrir heridas ni estigmatizar los errores de unos y otros, sino reconocer la contribución que cada uno hizo por una sociedad mejor. El tiempo es implacable y pone a todo el mundo en su sitio.
Como sabemos, el 14 de abril es una fecha memorable de nuestra II República. Lamentablemente, España, en los años que siguieron a la proclamación de la II República, no había nunca sangrado tanto. Aquellos años fueron convulsos. El contexto nacional e internacional contribuyó poco o nada en la lucha por la consolidación de un verdadero estado de derecho. Los dolorosos años que acompañaron el advenimiento de la Segunda República y su difícil desarrollo, el golpe de Estado contra ella, la guerra civil que le siguió y la larga y oscura posguerra que acabó cuarenta años más tarde con la muerte del dictador, forman parte de esta memoria que hay que recuperar. Esta memoria forma parte de nuestro presente, y su conocimiento es fundamental para saber quienes somos y de donde procedemos. Todos, y particularmente las nuevas generaciones, deben conocer esta realidad histórica. Y lo debemos hacer sin acritud, sin odio, sin resentimiento, pero con dignidad y reconocimiento. Todos y todas debemos tener una infinita capacidad de perdón. Perdón que no supone olvido sino que contribuye a liberarnos de las raíces del odio: el veneno más tóxico.
Muchos de aquellos luchadores por las libertades que ya no se encuentran entre nosotros, estén donde estén, se sentirán confortados al observar nuestro sistema democrático y el sistema de derechos y garantías. La contribución de todos ellos fue clave. La agrupación socialista de Montcada i Reixac viene contribuyendo desde hace años a la recuperación de la memoria histórica. En 2002 se publicó Libertad, igualdad y compromiso, 1932-2002. 70 años de historia del Partido Socialista en Montcada i Reixac. Un excelente libro que recoge infinidad de pasajes políticos de nuestra historia local reciente
En estos actos de reconocimiento, de lo que se trata es que colectivamente visualicemos que nuestra historia reciente ha intentado dejar en el ostracismo miles de personas que lucharon por una sociedad mejor. Estos gestos de reparación simbólica y reconocimiento me parecen justos y necesarios. Desde aquí quiero transmitir mi más sentido aprecio y mi apoyo a familiares y represaliados de la barbarie y del sinsentido de modelos anacrónicos, a todos aquellos que contribuyeron con su lucha a la conquista de un mundo mejor.

dimarts, 14 d’abril de 2009

14 de abril, día de la República

Todos los 14 de abril tienen un significado muy especial para las personas de izquierda, para los republicanos. El 14 de abril de 1931 se celebró la proclamación de la II República española. Un capítulo clave en la historia reciente de nuestro país que representaría un cambio de etapa y el inicio de un periodo lleno de esperanzas, pero también convulso debido al contexto nacional e internacional.
He elegido la foto de la fachada del Ayuntamiento de Éibar, porque como ninguna otra puede ilustrar mejor el 14 de abril. Éibar fue la primera ciudad del Estado en ondear la bandera republicana. A las seis y media de la mañana de ese 14 de abril de 1931 la corporación municipal, con los nuevos concejales de las elecciones municipales elegidos dos días antes, proclamó la II República. Después de Éibar le siguieron infinidad de municipios, y la práctica totalidad de las capitales de provincia.
Conmemorar la II República española es hacer un justo reconocimiento a uno de los capítulos históricos más destacados de los últimos cien años. El advenimiento de la República fue gracias a un movimiento popular que castigó severamente a la monarquía de Alfonso XIII por su incompetencia, aislamiento, incapacidad y por el apoyo que dio a la dictadura de Primo de Rivera. En suma, por impedir la abertura constitucional y la extensión de los derechos políticos. El Rey Borbón, como tantos otros de su extensa familia, acabó huyendo del país y se creó un gobierno provisional que, de inspiración republicada, quedaría ratificado en las elecciones del 28 de junio de 1931. Los hechos que se sucederían en los posteriores años serían de una intensidad política sin parangón en la historia reciente. Nunca sangraría tanto España como en los años que van desde las elecciones republicanas de junio del 31 hasta el triunfo del golpe de estado del General Franco. La II República, tal y como también pasó con la I República española, fue hostigada, acosada, e incriminada de todos los males reales e irreales antes de ser mayor de edad. Las deslealtades internas, las conspiraciones de unos y otros, el ruido de sables en los cuarteles, la emergencia de demanda sociales y políticas extremas en un contexto económico recesivo y en un marco internacional donde los movimientos fascistas repuntaban con fuerza en Portugal, Italia y Alemania, le restaron apoyos. Aún así, la esencia del republicanismo, con la bandera tricolor de la libertad, la igualdad, y la fraternidad siguió siendo el horizonte de muchos republicanos que, después de luchar a brazo partido por su consolidación, se vieron obligados a exiliarse. Otros muchos de ellos murieron en el campo de batalla, en las cárceles, o fueron fusilados por ir en contra de las ideas de la ilustración.
Desde estas líneas quiero enviar un sentido reconocimiento a todos los republicanos que lucharon por consolidar un modelo más justo, a todos aquellos que lucharon por tener una España mejor, más abierta y más plural. En un día como este, más que nunca, mi corazón es republicano.

dijous, 9 d’abril de 2009

El Club Deportivo Montcada, 86 anys d’història

El passat 3 d’abril ven celebrar a Montcada i Reixac un esdeveniment cultural i esportiu de molta rellevància a la nostra ciutat: la presentació del llibre Sang verda, en homenatge al Club Deportivo Montcada. Dos periodistes locals, Lluís Maldonado i Rafa Jiménez han escrit el llibre Sang verda, en reconeixement al color verd que llueix la samarreta d’aquest equip de futbol, des de fa 86 anys.
La presentació del llibre van reunir a més de 300 persones a la Masia de Reixac. L’acte va aplegar molts esportistes, actius i veterans, capitans i excapitans, així com membres de les juntes directives, expresidents de l’entitat, socis i infinitat d’amics i simpatitzants. El fet que el CD Montcada és un gran referent esportiu a la ciutat ho mostra el gran nombre de gent que va participar a l’acte. Tothom va voler ser-hi. La fraternal concòrdia d’aquest gran equip humà és va manifestar d’una forma molt emotiva. El CD Montcada té una força fora del comú, és una pinya, i tothom empènyer en la mateixa direcció: treballar per fer gran l’equip i donar-li el màxim suport.
Darrera la història d’aquest equip hi ha hagut molta lluita, molt sacrifici, moltes alegries i, també, algunes frustracions, però el CD Montcada segueix viu i segueix sent un gran referent esportiu per la ciutat. De moments dolents també hi ha hagut, però la sang verda del color de la samarreta sempre ha esperonat a refer-nos davant les adversitats i ensopegades i a seguir lluitant.
Com alcalde de la ciutat, des de l’endemà d’assumir responsabilitats en el govern municipal vaig tenir molt clar que les entitats esportives de la ciutat mereixen el millor tracte de les administracions. Aquesta voluntat de promoció de l’esport a la ciutat, no té res a veure amb concentrar tot el suport en una única entitat, per tal de que vagi lluint el nom de la ciutat per les competicions esportives. Al contrari, des de l’ajuntament hem volgut, abans de res, dotar al municipi de les millors instal·lacions esportives possibles. Hem promocionat l’esport escolar, l’esport base, com a cantera d’esportistes i de companyonia. Hem contribuït a organitzar esdeveniment esportius populars, i a recolzar amb suport logístic a les entitats esportistes. Un dels èxits més importants lligats a la pràctica del futbol és l’escola de futbol que tenim a Montcada i Reixac, on gairebé 300 nens i nenes practiquen aquest esport, i comparteixen el treball en equip i la disciplina del treball en grup. Com socialista sempre he pensat que els grans valors que transmet l’esport, com són l’esperit de sacrifici, l’autocontrol, i treballar per l’equip, és una veritable escola d’aprenentatge social i estimula la integració i cohesió social. A ningú se l’escapa que els equips (com les societats) guanyen o perden conjuntament, a partir de la contribució que fem cadascú.
Com alcalde, com a soci i com aficionat a l’esport, va ser molt satisfactori compartir una nit inoblidable amb un equip humà tant excepcional com és el CD Montcada.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Izquierda y religión, una difícil relación.


La izquierda siempre ha mantenido una difícil relación con la religión, sea cual sea. En este artículo intentaré desgranar porqué izquierda y religión casan mal, al menos por ahora.
Sabemos que los movimientos de izquierda se orientan en la justicia, la igualdad, el respecto y confianza en el ser humano. Hasta aquí religión y política, van, en general, juntas. Pero las disputas empiezan cuando debaten a quién obedecen y a quién rinden cuentas.
La izquierda, por decirlo de una forma muy resumida, rinde cuentas a su ideario político, que se adapta en forma y contenido, a las necesidades de cada momento, y obedece, primero, a sus militantes que son los que configuran el programa político, y después al pueblo, encarnado en el principio de soberanía popular y, más tarde, en el constitucionalismo. La religión, en cambio, rinde cuenta a unos principios milenarios, que se han mantenido incuestionados y constantes a lo largo de los siglos, obedece a una ley divina, orientada por un ser supremo e interpretada por una iglesia, que pretende expandirse a la comunidad de creyentes y no creyentes, al margen de debates democráticos. Y es aquí donde empiezan las dificultades de entendimiento entre una visión del mundo y otra.
Para la izquierda es impensable que una ley divina, al margen de cualquier control político o cuestionamiento mundano, oriente la acción de gobierno y pretenda imponerse al margen, o por encima de los debates políticos, de la constitución. Para la religión, en el fondo, es estéril el debate político, por muy democrático que este sea, si el resultado final genera miserias, muertes, guerras, millones de personas hambrientas, pobres, enfermas y dejadas a su suerte en un mundo donde el becerro de oro ilumina la codicia, y sacraliza el poder y el dinero. Donde todo, o casi todo, se puede comprar. Llegados a este punto, religión y política hablan lenguas diferentes.
La izquierda tiene en el siglo XXI el reto de incorporar la espiritualidad a su ideario. En este siglo las personas serán más espirituales que en siglo pasado. Requerirán creer en algo más que en su cuenta corriente o en su agenda de amigos o conocidos.
Por otro lado, a nadie se le escapa que las religiones necesitan adaptarse a los nuevos tiempos. Particularmente, de la Iglesia católica y del Papa de Roma, estamos asistiendo a una serie de manifestaciones desafortunadas, en el contexto, en la forma y en el fondo. Me explicaré. No puede ser que en una reciente visita a África, Ratzinger asociase el uso del preservativo con la propagación de la SIDA. No puede ser que, en España, se orqueste una campaña perfectamente diseñada por la derecha y con el Conferencia episcopal, contra la interrupción voluntaria del embarazo del gobierno Zapatarero, y no dijese nada contra esa misma ley cuando gobernaba José Maria Aznar. No puede ser, que haya una negativa absoluta del Vaticano a la investigación de células madre, en la lucha contra determinadas enfermedades y avances científicos. No puede ser que el único tipo de familia que aceptan las iglesias, no sólo la católica, sino también la confesión musulmana y otras, sea la llamada familia tradicional, marginando nuevos modelos de familias alternativas, como son las del mismo género. En el caso del Islam nos encontramos con otros despropósitos difíciles de entender en el siglo XXI. No puede ser que el Islam condene a la mujer a un plano de inferioridad, ni que los derechos del hombre estén supeditados a lo que dice el Corán, ni que se cuestione la democracia representativa o el estado de derecho. No quiero alargarme, pero, claramente, las iglesias han de adaptarse a los nuevos tiempos. La religión precisa revisar las respuestas a los nuevos retos del milenio. Seguramente, por poner un caso cercano, la brújula del catolicismo no dejará de orientar el norte que persigue, pero el Vaticano, o las Conferencias episcopales deberán orientarse mejor para llegar a él. Y seguramente no será en línea recta. La política de izquierdas también deberá negociar y debatir con las iglesias los puntos en común y los caminos a compartir.
En este siglo, con los grandes retos que tenemos delante, nadie puede vivir de espaldas al otro. Si es necesario el diálogo interreligioso entre las grandes religiones monoteístas, también es necesario el diálogo político entre izquierda e iglesia. Nadie puede dudarlo. Es obligado y necesario.

divendres, 3 d’abril de 2009

30 anys d’ajuntament democràtics

Fa trenta anys, un dia com avui, s’elegien els primers ajuntaments democràtics després de quaranta anys de franquisme. Ha passat força temps i, en perspectiva, l’esdeveniment ben mereix una reflexió. La primera és que Espanya ha canviat, i molt. I el món també. Ningú dubte que els nostres pobles, vil·les i ciutats no són el que eren. La democràcia ha canviat les ciutats. El panorama de finals dels anys setanta era d’una incertesa angoixant. En l’àmbit de la política, perquè acabaven d’estrenar la Constitució, que en el moment de celebrar-se les primeres eleccions municipals tenia nomes quatres mesos de vida. Hem de recordar que el context polític era d’una creixement polarització. Tota la gamma de partits d’esquerra havien irromput al panorama electoral amb una infinitat de sigles, propostes i programes, molts d’ells sota la inspiració marxista, trotskista o maoista. La dreta rància, i l’extrema dreta, també treien pit en un marc on el General Franco encara era un referent.
Els grups terroristes del moments esquitxaven dia sí i dia també d’atemptats, extorsions i imatges impactants les pantalles en blanc i negre de la televisió de llavors. No només ETA, sinó també el FRAP, el GRAPO i altres minories antisistema d’extrema dreta recorrien a la violència més salvatge per fer-se sentir. La cúpula de l’exèrcit, tota ella provinent del franquisme, veia els esdeveniments amb les ulleres fosques del règim. En el panorama econòmic, la situació financera nacional i internacional era, simplement, desesperant. L’impacte de l’encariment del petroli de 1973, es multiplicaria per dos durat 1979, encarint, encara més, el seu preu. A Espanya, la situació econòmica era d’una certa paràlisis industrial i comercial amb un encariment desbocat de tots el producte bàsics. La barreja de crisi econòmica, acomiadaments i encariment dels productes, produiria el que es coneix com estanflació, és a dir, estancament econòmic amb inflació, que junt amb la deflació és el pitjor que li pot passar a una economia. En lo social pràcticament tot estava per fer. Calia dignificar la vida de les ciutats, vil·les i pobles, dels veïns i les veïnes.
Els politics sabem que no podem malmetre la confiança dels electors en els processos democràtics. Sabem que, la màxima virtut de la democràcia és que contribueix, millor que cap altra, i a mig i llarg termini, a resoldre problemes col·lectius. I que si no es resolen la gent deixa de confiar en els processos democràtics i es torna malfiada i esquerpa.
L’entorn de les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979 era aquest que, succintament, he descrit. En resum: moltes demandes ciutadanes, molta tensió al carrer, una economia en bancarrota, un context polític incert i una jove democràcia sense tradició i sense muscle polític.
He volgut fer aquesta referència a aquest marc perquè sovint passa desapercebut. En aquests dies que totes les planes dels periòdics i la capçaleres dels telenotícies estan plens de referències a l’efemèride, no hem d’oblidar que la jove democràcia va començar a passar la seva prova de foc a partir de les primeres eleccions municipals de 1979.
No es tracta, aquí i ara, de parlar ni de sigles ni de noms, sinó del gran sacrifici de tots plegat per tirar endavant una democràcia local que, sense recursos, sense experiència i amb un context gens facilitador, lluitava per donar resposta positiva a les demandes ciutadanes. Llavors, amb l’esforç, la confiança i el sacrifici de tots ens en vem sortint. Ara que, gràcies a l’esforç de tots i totes, tenim consolidada la nostra democràcia, hem d’aplicar la mateixa recepta per encarar els problemes que també ens volten. Ara, el tema del finançament dels ens locals és un dels més importants. Tots els ajuntament hem fet un esforç titànic per millorar les ciutats, construir equipaments –i mantenir-los–, així com proveir tot un seguit de serveis a la ciutadania. Hem absorbit moltes competències, però no sempre s’han cedit els recursos per finançar-les. L’ajuntament és la primera porta on piquen les demandes de la ciutadania i el darrer en rebre els recursos suficients. Aquest és un dels tema més urgents a resoldre. Malgrat tot, no em vull allunyar de l’esperit de l’article, que és la commemoració dels 30 anys de les primeres eleccions locals. Ara, amb la perspectiva del temps, sabem que l’esforç, el sacrifici i la confiança en les nostres possibilitats són els millors aliats per lluitar contra les adversitats. Aquest article és un merescut reconeixement a totes les persones que van viure les il·lusions i les dificultats d’aquelles primeres eleccions locals i les següents, a tots els que van contribuir a la consolidació de la nostra jove democràcia local.

dimecres, 1 d’abril de 2009

La izquierda debe cerrar filas y abrirse más

En mi artículo de hace unos días, comentaba la táctica tan exitosa que tradicionalmente aplican los partidos de derecha a la hora de aglutinarse, agruparse y cerrar filas. El ejemplo más cercano lo tenemos con el nuevo partido de Berlusconi Pueblo de la Libertad.
Mirando ahora en nuestro contexto más inmediato, debemos reconocer que es preocupante la situación política tan compleja que estamos viviendo en todo el Estado, en Galicia, Cataluña y en Euzkadi. Los casos de corrupción de la derecha, espionajes, el asunto de Caja Madrid, y otros, evidencian un PP, con una estrategia definida que les esta dando unos réditos asombrosos. Hemos de reconocer que el “y tú más!”, que utilizan de forma continua, les hace estar políticamente unidos. Tácticamente, lo están haciendo bien, su diana es ir contra ZP, y encuentran en la crisis mundial un contexto idóneo.
Mientras tanto, ¿qué hace mucha gente de izquierda?, ¿qué hacen muchos progresistas? Muchos, se lo cuestionan todo. El resultado lo tenemos en Galicia. No hemos ganado, no hemos consolidado el apoyo electoral que teníamos. Sin bajar los escaños, nos hemos encontrado en la oposición. Nuestra estrategia encontró otra más intensa y directa que llego al corazón de Galicia con temas absolutamente menores: ostentación de coches, despachos, etc. etc. Ante esto, el electorado de la derecha se movilizo.
Que nos pasa en Euzkadi, aquí es más trascendental. En estos momentos tenemos la posibilidad, única hasta el momento, de gobernar con Patxi López, contando, indudablemente, con el PP. ¿Y qué les ocurre a muchos? Que cuestionan el tema, la oportunidad, el momento, la pareja de baile…! El tema es sencillo: no hay plan B. Ahora nos toca asumir una responsabilidad que pesa como una losa, que puede tener un alto coste político, sobre todo en el próximo Congreso del Madrid. En cambio, si no asumimos en el País Vasco la responsabilidad de gobernar, tendremos más de lo mismo. El sectarismo de Ibarretxe, ayudado por determinados medios de comunicación, las políticas interesadas de ayudas a lo presos con subvenciones, y demás, se ha de acabar, hemos de cortarlo, hemos de provocar el cambio. Aprovechemos la actual singularidad del PP del País Vasco, aceptemos los riesgos, asumámoslo, no nos asustemos, ni lo estigmaticemos.
En Cataluña sabemos muchos de esto. Decía en un artículo de hace un par de días, cómo la imposibilidad de crear un gobierno de izquierdas en las elecciones de 1980 llevó a toda la izquierda a una desbandada que acabó con ella y llevó al PSC a una travesía por el desierto de veintitrés años. En cambio ahora, estamos viendo un gran trabajo del Presidente Montilla y del tripartito. En Euzkadi hay una ocasión única para poder respirar con una política diferente donde todos cuenten.
No admitamos lecciones de moralidad de nadie, hemos de salir victoriosos de esta situación. Para ello hemos de tener confianza en nosotros mismos. Nos lo hemos de creer. Juntos, la izquierda, seguiremos transformando positivamente este país, con ZP, con Montilla, con Patxi, pero sobre todo sin fisuras, ni dudas entre nosotros, mal que nos pese, en esto la derecha, nos ha llevado la delantera. Ahora ya no. La izquierda debe cerrar filas entorno a un proyecto único a la vez que abrirse, más que nunca, a la sociedad, a sus demandas y hacerlo sin temor, sin timidez, pero también sin arrogancia, con seriedad y voluntad de trabajo. A esto nadie nos gana, ni nos ganará. Aprovechémoslo.