Homenatge a Ramon Calduch

Recuperar la memòria històrica va més enllà dels grans esdeveniments d’Estat. Recuperar la memòria històrica ha d’esser també a un exercici de reconeixement de l’esforç i del sacrifici de moltes persones que han contribuït a fer país. L’acte d’homenatge a Ramon Calduch del 3 d’octubre a Montcada i Reixac vol recuperar la seva figura, la seva aportació a la cançó lleugera que amb el seu esforç, ofici i voluntat va ser una de les veus masculines més melòdiques de la segona meitat del segle XX a Catalunya.
L’historia genera fines capes de pols que ho acaben amagant tot, que oculten generacions i persones que han contribuït a escriure el nostre present. Sota aquestes capes de pols es troben tresors. Calduch és un d’ells.
L’homenatge que Montcada i Reixac ret a aquest cantant montcadenc és un reconeixement de justícia. Calduch va ser una persona molt estimada al nostre municipi. L’expectació que ha generat aquest esdeveniment és la mostra més evident, així com també, la quantitat d' artistes compromesos en l’homenatge que passaran per l’escenari de forma desinteressada per retre el millor reconeixement possible a aquest gran artista. Són molts els amics del cantant montcadenc que han volgut contribuir a recuperar i recordar la seva figura, moltes vegades oblidada. Artistes com Comediants i Sarruga, José Guardiola, Dyango, Carles Flavià, Lita Torelló, Lita Claver La maña, Francesc Burrull, Ricardo Ardèvol, Esperanza Rotger, o Sergi Buka es sumen a aquest reconeixement.
Ja l’any 2002 Montcada i Reixac va fer un petit reconeixement a la seva trajectòria amb motiu de la Volta a Catalunya. Allà van estar José Guardiola i Rudy Ventura i sobretot un gran amic seu: Miquel Poblet.
A Ramón Calduch li devem molt. Calduch es va fer popular a la dècada dels 50 i 60 cantant temes melòdics i versions d’artistes internacionals. Durant aquest període va participar a nombrosos festivals de gran prestigi d’aquella època, com ara, el de la Canción Mediterránea o el de la Canción de Benidorm. A partir dels 60 va començar a cantar en català i a treballar amb artistes de primer nivell com Sara Montiel o Carmen Sevilla. Tal va ser el seu èxit que entre 1959 i 1960 va arribar a gravar una vintena de discos. Cançons com Los gitanos, El viejo frac o versions com la de Begin the begine van passar a la memòria col·lectiva. Segur que també molts recordareu el disc amb cançons tradicionals catalanes que l’artista va publicar el 1976 Catalunya triomfant, que va tenir una gran repercussió al nostre país.
Ara ens toca a nosaltres manifestar el nostre agraïment per la seva contribució al món de la musica. La seva veu ens transporta a un passat no tan llunyà, a una història desdibuixada, però també a uns records molt emotius per a moltes generacions que com la d’ell van lluitar de valent per contribuir amb el seu granet de sorra a construir una societat millor.

Las nuevas ciudades y el conflicto permanente

Una ciudad es el resultado de tres variables: el asentamiento físico, es decir, el espacio que ocupa, las personas que la habitan, y las relaciones de éstas entre ellas y con el exterior. De forma muy resumida un dinamismo de espacio y tecnología en bucles complejos, activados por una variable clave: el conflicto humano. Sin conflicto no hay innovación, ni reto a superar, ni progreso posible. El conflicto que generó el aumento de dinamismo económico en las ciudades medievales cerradas provocó el caldo de cultivo de toda una serie de revoluciones posteriores: científicas, sanitarias, urbanísticas, filosóficas, etc.
Las ciudades son las hermanas pobres de los estados. Ellos gobiernan y lejislan desde lejos, y las ciudades acogen y resuelven desde cerca. A lo largo de la historia las ciudades han venido reclamando más protagonismo. En el siglo XXI, esta reclamación de mayor protagonismo se convierte en exigencia. No es el momento ahora de hablar de la asignatura pendiente de la financiación o de las competencias, sino de la (re)construcción de nuestras ciudades.
En Cataluña la dinámica urbana experimentada en las últimas décadas se ha caracterizado por un proceso de desconcentración residencial sin precedentes hasta el momento. La gran Barcelona pierde atractivo residencial para muchos ciudadanos que, por diversos motivos, establecen su residencia en la primera, o segunda corona metropolitana, e incluso más allá. También la desconcentración productiva ha sido una característica de los últimos tiempos. Las fábricas de chimenea salen de Barcelona, muchas desaparecen definitivamente, y las nuevas ya no necesitan estar en el centro, se establecen en nuevos polos y polígonos industriales blancos, y centros de negocios asociados al sector servicios, asépticos y limpios. En Montcada i Reixac tenemos un ejemplo paradigmático con Barnices Valentine: sale del centro de la ciudad y se ubica en las afueras, convirtiéndose en un ejemplo de fábrica moderna y escrupulosa con las exigencias medioambientales.
Paralelamente a estos dos procesos de desconcentración, humana y productiva, determinados centros históricos de las ciudades han sufrido un cierto proceso de degradación urbana y social, con una débil actividad económica, una pérdida de atractivo para algunos segmentos de la población y, en consecuencia, una escasa inversión privada. Esta nueva situación que estamos viviendo en muchos municipios genera un nuevo riesgo de segregación social: muchos grupos sociales se marchan y los que se quedan son diferentes de los que llegan, el comercio local subsiste con dificultades y el músculo económico y la integración social pierde fuelle. Las diferentes Lleis de barris del gobierno de la Generalitat de Catalunya, los Fondos Estatales de Inversión Social, y todos los recursos que los municipios dedicamos a dar respuesta a estas nuevas situaciones pretenden la mejora de los centros urbanos y de los barrios en riesgo de degradación.
Nos interesa compactar la complejidad de nuestras ciudades, generar una nueva integración social y ciudadana, y mejorar la accesibilidad a los recursos. En definitiva, estimular un nuevo dinamismo, y facilitar la vertebración de la ciudadanía en nuevas dinámicas de convivencia compartida y participada.

La Salle Montcada: 100 anys fent poble

Sant Joan Baptista de la Salle va néixer l’any 1651. Després d’estudiar per a sacerdot, i d’un intents treball al servei a la comunitat i als infants i joves en particular, va fundar la institució dels Germans de les Escoles Cristianes. Des de llavors el seu llegat s’ha estès arreu de món.
A començament del segle XXI més de mil escoles de La Salle estan presents als cinc continents amb prop de sis mil Germans, setanta-cinc mil professors i gairebé un milió d’alumnes. Tots plegat forma la gran família lasal·liana.
A Montcada i Reixac la institució va arribar l’any 1910. Des de llavors, el servei a la comunitat ha estat el gran refent en els valors cristians i humanistes.
Des d’aquí vull manifestar el meu suport a tota la comunitat lasal·liana de Montcada pel seu centenari. En aquest curs 2009-2010, tot un seguit d’actes lúdics, acadèmics i familiars ens recorden els seus 100 anys de servei, 100 anys fent poble.
Com alcalde i com professor no puc menys que reconèixer la important aportació que tota la xarxa d’escoles públiques o privades del nostre país fan en la formació dels nostres fills i filles. Totes i cadascuna, amb el rigor i la professionalitat com a senya d’identitat, tenen un paper clau en la societat. Com molts dels que em coneixeu sabeu, sempre he defensat l’escola de qualitat, laica i pública, i he considerat que les quatre grans potes de l’estat del benestar –la sanitat, la cultura, els serveis socials i l’educació– han de ser sòlides, ben arrelades al territori i de qualitat. Al mateix temps, també hem de reconèixer l’important paper que compleixen iniciatives privades i religioses en el món de l’ensenyament amb un ferm compromís de servei.
Els Germans de La Salle Montcada han tingut sempre una gran implicació en Montcada i Reixac i una gran vinculació amb tota la comarca. El seu rigor i dedicació, sovint en moments històrics molt difícils, han estat la gran senyal d’identitat. Han format milers d’alumnes, han ajudat a aquells que ho necessitaven i han estimulat a aquells que ho requerien. El treball de La Salle Montcada, com tants altres centres educatius, és un dels treballs més importants de la nostra societat: formen als nostres fills i filles, transmeten el nostre llegat cultural i contribueixen a que les noves generacions puguin assumir responsabilitats amb el compromís de servei a la comunitat i amb els valors cristians i humanistes com a gran referents.
Des d’aquí vull retre un gran homenatge a tots els Germans, professors i professores i alumnes que han passat i continuaran passant per La Salle Montcada. Una institució tan significativa per a la nostra ciutat que en aquest curs fa els seus primers 100 anys. Enhorabona i per molt anys!

Las fiestas de Can Cuiàs

Entre el 18 y el 20 de septiembre celebramos en Montcada i Reixac las fiestas de Can Cuiàs. Con ellas finaliza el carrusel de fiestas de la ciudad. Cada barrio de Montcada i Reixac organiza tradicionalmente sus fiestas, que empiezan puntualmente en el mes de mayo con las de Mas Rampinyo, y finalizan en septiembre con las de Can Cuiàs. Desde aquí quiero animar a todos los ciudadanos y ciudadanas, a los jóvenes y menos jóvenes a que compartan con nosotros las últimas fiestas de este año, en Can Cuiàs.
Como alcalde me satisface mucho festejar estos días de encuentro con todos los vecinos y vecinas del barrio. Compartir el espacio público, la festividad y la alegría de la convivencia es una muestra de civismo que nos hermana a todos. El programa de actos de las fiestas de Can Cuiàs es muy variado: cercavila, la discoteca móvil, la paella popular, la orquestra del sábado por la noche y los espectáculos infantiles o el correfoc del domingo, son algunos de los actos del programa. Os invito a todos y a todas a venir y a participar.
Este fin de semana también se organizan en la ciudad algunos acontecimientos dignos de mención. Entre otros quiero destacar la entrega de premios del 50 Campeonato de España de Ajedrez que se ha celebrado en Montcada i Reixac. Nuestro equipo, la Unió Escacs Montcada es el organizador y un orgullo para la ciudad tener un equipo campeón y referente en todo el Estado. También, en estos días, la Penya Barcelonista Montcada i Reixac conmemora su 35 aniversario, en un año de imborrable recuerdo para el barcelonismo. Como alcalde, y como aficionado al ajedrez y al fútbol, aplaudo con agrado estos acontecimientos.
Montcada i Reixac es una ciudad extensa, dinámica y despierta que manifiesta su vitalidad con las celebraciones populares de sus barrios y con acontecimientos deportivos de primer nivel. Desde aquí quiero animaros a participar y a compartir estos días de fiesta y de encuentro.

El referèndum a Arenys de Munt sobre la independència ( i 2)

La derivada número u del referèndum d’Arenys de Munt és que Joan Laporta, el president del FC. Barcelona, ha donat el seu salt particular a la política. Ell va ser el protagonista indiscutible de la Diada Nacional de Catalunya i del context emocional del referèndum sobre la independència a Arenys de Munt. Més enllà de tot plegat, el resultat del referèndum del passat 13 de setembre era previsible. En el fons el resultat era el de menys, perquè mediàticament el tema de l'independentisme ja havia arrasat abans de sortir al camp. Després de tot, no és d’estranyar el resultat. Els màxims responsables de CiU, ERC i IC-V proposaven el vot afirmatiu i la majoria d’electors va seguir aquesta consigna.
El referèndum ha provocat el posicionament tàctic de personalitats del món de la cultura o de l’esport. Com deia al començament, a l’endemà del referèndum, Joan Laporta insinuava un posicionament polític al costat de Reagrupament.cat de Carretero. Era previsible que si Laporta entrava de ple en política, no ho fes en ERC o CiU, on la seva aura de líder mediàtic quedaria entelada ràpidament pel líder i per l’establishment del partit. El que està fent és posicionar-se en un partit sense pedigrí, i sense un líder consolidat, però simpàtic als ambients independentistes, fins i tot crear una plataforma a mida que sota l’ideari independentista sigui el seu alter ego.
Si, com sembla ser, Laporta es posiciona al costat de Carretero, tot plegat serà una bomba per les expectatives d’ERC i malmetrà suports electorals a CiU. Ves per on, el referèndum d’Arenys de Munt pot acabar tenint repercussions més negatives en contra de la independència que no pas a favor. Si un nou partit independentista guanya suport electoral amb algun escó al Parlament de Catalunya, es digui Reagrupament.cat o Partit Joan Laporta per la Independència, restarà suports als partits nacionalistes tradicionals: ERC i CiU, i previsiblement activarà un vot latent no nacionalista, que no vota perquè no sent l’amenaça del nacionalisme independentista. Possiblement, en aquesta hipòtesi, s’activin votants latents del PP i el PSC i tots dos guanyin suport electoral. El que són les coses, oi?
No em vull a allargar massa en aquest tema de l’independentisme i especulacions diverses, perquè més enllà d’aquestes dades, hi ha coses molt més importants que preocupen a la ciutadania, que no pas quin país és el que emet el meu DNI.

Discurs de l’11 de setembre de 2009

Veïns i veïnes, autoritats, membres del món associatiu, amics i amigues.
Cada Diada Nacional de Catalunya és única. Aquest any hem hagut de canviar l'ubicacio física d'aquesta celebració amb motiu de les obres del carrer Major. En pocs mesos finalitzaran les obres i el proper 11 de setembre ens tornarem a reunir al lloc habitual per celebrar la Diada. Enguany, el nom d’aquesta plaça, la plaça Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, també ens evoca referències a la llarga trajectòria cultural del nostre país.
Aquest any la institució de l’autogovern de Catalunya compleix sis segles i mig. El 1359, fa ara 650 anys, va néixer la Generalitat de Catalunya. Des de llavors, molts episodis han deixat la seva empremta a la nostra història.
Aquest 11 de setembre té unes característiques úniques, ben diferents d’anys anteriors. Tenim un debat de fons de molta transcendència. En refereixo al desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tothom s’ha fet ressò de la possibilitat que una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional retalli el text estatutari. Aquesta possibilitat pot arribar a ser jurídicament impecable, però políticament i socialment intolerable. Catalunya no pot quedar-se de braços plegats davant una hipotètica retallada de la nostra llei més important, del nostre autogovern, per part del Tribunal Constitucional. El text estatutari ha rebut el suport de la gran majoria de grups del Parlament de Catalunya. És una llei orgànica aprovada per les Corts Generals, és a dir, primer pel Congrés dels Diputats i després pel Senat, i finalment va rebre el suport del poble català en referèndum. No hi ha més legitimitat política, social i sobirana que tot el procés d’aprovació de la nostra llei fonamental. Que tothom tingui present que el poble de Catalunya no pot quedar-se com si no passés res en el cas que el Tribunal Constitucional impugni el text. Montcada i Reixac, com tant altres pobles de Catalunya, farà sentir la seva veu.
2009 s’ha caracteritzat també per un gran avanç en el sistema de finançament del país.
Després de mesos de negociacions, Catalunya té un nou sistema de finançament que li permet guanyar marge de maniobra econòmica, sense menysprear el sentit de solidaritat econòmica que sempre hem tingut els catalans. Tothom guanya amb aquest acord. Malgrat aquests avanços, la marxa de l’economia catalana és un tema que ens inquieta. L’atur ha passat a ser la màxima preocupació dels ciutadans, així com l’incertesa en la marxa de l’economia. L’augment del nombre d’aturats, el tancament d’empreses, i la destrucció neta de llocs de treball és una característica preocupant en qualsevol crisi econòmica. Vull encoratjar tothom que el desànim no ens limiti. Ens en sortirem. 2010 esperem que sigui l’any de la remuntada econòmica. Tot plegat ens ha de reforçar, i les administracions publiques hem d’estar al costat dels més necessitats. Som conscients que hi ha gent que ho passa malament, però estic convençut que amb l’esforç de tothom ens en sortirem. No és la primera crisi econòmica que passem ni la primera agressió que patim, però la confiança en nosaltres, en el nostre potencial i en la justícia de les nostres demandes, ens acabaran donant la raó.
Em preocupa la sort de la gent i tenim una responsabilitat d’actuar conforme a aquesta preocupació. Les administracions públiques tenim un paper important en tot aquest procés. Volem preservar la llibertat i volem protegir el bé comú.

Al llarg de la història els catalans i catalanes sempre s’han caracteritzat pel seu progressisme. El catalanisme polític sempre ha contrarestat la moció conservadora del mercat lliure. Mai no hem volgut que el gran aixafi el petit, ni que la nació amb més milions d’habitants se’n rigui de la de set milions. Volem i exigim respecte. La dignitat de Catalunya no es mesura pel nombre de catalans, com tampoc la dignitat d’una persona es mesuren per la seva edat. Tant digne és un nadó com una persona gran. Tant digne és una nació com una altra. Més que mai en aquests moments de dificultats, d’incertesa, hem d'apuntalar, sense complexes i de forma positiva, el nostre patriotisme, el nostre catalanisme.
La major prova d’amor pel nostre país, per la nostra terra, és treballar per millorar-la, i fer-ho vinguis d’on vinguis i vagis on vagis. Tots viatgem en un vaixell que es diu Catalunya, i tots hem de tenir cura d’encarar el seu rumb de forma responsable, compartida, amb mà ferma, amb encert i no deixant ningú enrere.

No hi ha dubte que hem de preservar el país, defensar-lo dels atacs, i reforçar el nostre patriotisme inclusiu. En definitiva, tenir cura de l’entorn físic, però també de l’entorn humà. Hem de seguir confiant en nosaltres i en les nostres possibilitats i lluitar contra el desàmin. Encara queda molt per fer. Les coses que ens uneixen són molt més que les que ens separen. I de la nostra unió s’extreu la força.
I ara vull parlar de Juan Maria Soldevilla, el jutge suplent del jutjat de pau, que en aquests dies, i de forma sobtada, ens ha deixat per sempre . Se’n va una gran persona però ens deixa el llegat del seu gran humanisme i de compromís amb la nostra ciutat. Des d’aquí vull transmetre a la seva vidua i família el nostre condol per la seva pèrdua. El nostre país és molt petit però la nostra gent és molt gran.
Avui ens acompanya el Sr. Cosme Oriol. Amb la seva presència li volem retre un merescut reconeixement a la seva llarga trajectòria professional i humana. Cosme Oriol ha estat sempre una persona directament vinculada al món cultural. Forma part del Consell de Pla Estratègic de Montcada i Reixac, del Consell Administratiu de l'Organisme Autònom d'Informació Local i va ser soci fundador de l'Agrupació Fotogràfica de Montcada i Reixac. De la qual ha estat el seu president, des de la seva creació, fins a final de l'any 2007, quan ho va haver de deixar per motius personals. Cosme Oriol és un fotògraf molt reconegut a nivell estatal i internacional i ha portat el nom de la nostra ciutat arreu. L'Agrupació Fotogràfica ha rebut, entre molts altres, el premi a la millor agrupació fotogràfica de Catalunya i d'Espanya i molts dels seus membres han rebut guardons nacional i internacionals.Gràcies Cosme, per tot el que has fet i continues fent per la teva ciutat.
També us trobeu aquí representants de moltes entitats de Montcada i Reixac, així com ciutadans i ciutadanes que, a títol individual, heu volgut formar part, com cada Onze de Setembre, de l’acte institucional de la Diada. Vull fer extens el meu reconeixement a totes les persones, a totes les associacions i entitats que s’impliquen en el dia a dia del municipi, i que ens acompanyen en l’ofrena floral d’aquest Onze de setembre.
No hi ha dubte que tenim un gran país.
Visca Catalunya!

El referèndum a Arenys de Munt sobre la independència (1)

El referèndum sobre la independència a Arenys de Munt es va guanyar abans de celebrar-se. El de menys és el resultat. El que importa és convertir-lo en noticia. Que tothom en parli. A la societat en la que vivim, des fa temps, sabem que cada vegada hi ha menys espai per a la paraula, per al debat, per a la reflexió i més per a la imatge, per als símbols, per als icones. Menys temps per al cap i més per als budells, per als instints. Al voltant del tema de referèndum voldria fer algunes reflexions. Vagi pel davant que ningú dubta que el dret a la autodeterminació dels pobles és inqüestionable. Com tampoc ningú dubte que els pobles estan composats per persones que, entre tots, configuren la seva essència que transmeten a les noves generacions. Pel que sabem per les enquestes sociològiques, més de ¾ parts dels catalans no són independentistes. Malgrat tot, els promotors del debat soberanista saben perfectament que hi ha una màxima en economia que diu que l’oferta genera la demanda, i que en política passa el mateix. És a dir, si ofereixes un producte, es digui cotxe o partit polític (penseu en Ciutadans, partit per la ciutadania), programa o fites, en aquest cas l’independentisme, per si sol, de manera natural, va generant i aglutinant demanda. La qüestió és saber si el grau de demanda és suficient per mantenir el producte. Jo crec que en el cas de Catalunya, el tema del independentisme, ara per ara, arrossega a ben poca gent. No sé si d’aquí a una o dues dècades serà diferent, però ara només són quatre, o quaranta, els que fan propaganda del tema. La pregunta clau és: arrelarà entre la gent aquest assumpte? Darrera aquesta pregunta em ve al cap aquella campanya publicitària de fa gairebé quinze anys d’una beguda d’aigua amb gas que es deia Font Picant i que amb una impressionat desplegament publicitari, amb la veu de Miki Moto, va pentinar tots els mitjans de comunicació catalans de forma insistent durant molt mesos. Al cap d’un any el producte era record del passat. Passarà el mateix amb el referèndum d’Arenys de Munt? Segurament. Però el que quedarà no és el resultat que, com deia al començament, és el de menys, sinó que es parli del tema, que l’assumpte vagi calant i produeixi posicions, que apareguin bons i dolents en la pel·lícula, és a dir, que es construeixi un relat amb actors, contextos, protagonistes, figurants,.. en definitiva, una historia que pugui ser compresa per la gran majoria. I a partir d’aquest relat de bon i dolents que vaig arrelant i que provoqui opinions. Segons el meu parer, en certa manera és com quan alguna persona sense pensar-hi gaire formula a un nen que a qui estima més al pare o a la mare. Potser el nen o la nena mai s’havia plantejat aquest dilema, en si dramàtic, però la simple pregunta el genera un problema. Quelcom semblant al que succeeix amb el tema de d’independentisme, es formuli aquí, al Quebec o a Milán. Penseu-hi.

¿En qué situación se encuentra el conflicto de ETA?

Lo que viene haciendo ETA desde siempre, no es nuevo, es de manual: golpear y parar para crear opinión. El objetivo numero uno de la banda terrorista es suscitar la ira del adversario, porque al enfurecerlo no está en condiciones de juzgar correctamente y percibir la propia ventaja. Se le encoleriza haciendo que se equivoque, que dude sobre si mismo, atormentarlo y, en general, induciendo a que se comporte de manera errática, insegura. La foto que ilustra estas reflexiones muestra el estado en que quedó las viviendas de la Guardia Civil después de la explosión de una furgoneta bomba a finales de julio en Burgos.
En las últimas semanas el acoso policial a la banda, junto con una intolerancia a quienes la jalean, se ha convertido en una combinación inédita hasta el momento. A pesar de los atentados de este verano y de la tensión provocada en la opinión pública, los éxitos policiales han sido muy destacados: se han descubierto depósitos de armas, zulos y otros escondites en diversos lugares de Francia, y se han detenido diversos terroristas muy buscados. El gobierno de Patxi López mantiene un pulso con los seguidores de ETA por el control de la calle. Debe mantenerse la eficacia policial con un mensaje claro a los jefes de la banda: no les conviene seguir con su estrategia, porque no lleva a ningún sitio y los próximos en caer serán los que ahora dan las órdenes. Es imprescindible poner coto a la impunidad que durante largo tiempo ha vivido el entorno juvenil de la banda, e interrumpir la renovación generacional de ETA.
Sabemos que, con frecuencia, quien discute no lucha por la verdad, sino por imponer su propio criterio. Esta es una característica de la condición humana. La propia astucia, o la maldad, contribuyen a magnificar el conflicto para convertirlo en público y notorio, y presentarse como víctima. En un conflicto político la probabilidad de que las partes enfrentadas ambas tengan parte de razón es alta. De hecho podemos tener razón objetiva en un asunto concreto a la vez que estar equivocados a ojos de la mayoría o de la no mayoría. Eso sucede cuando el adversario refuta mi prueba, y yo refuto la prueba del adversario. En el fondo, las verdades absolutas no existen, sólo son vigentes hasta que son refutadas por otras que las substituyen, pendientes siempre de una nueva revisión.
Este verano de 2009 en el País Vasco ha sido único desde hace décadas. Durante muchos años las autoridades locales han tolerado, por miedo, por interés o por táctica política que, durante las fiestas locales, el entorno de ETA hiciese suya la calle, aumentado la provocación y la intimidación a los vecinos o políticos no abertzales. Este verano aquella tolerancia ha cambiado. El gobierno de Patxi López considera un objetivo central acabar con esa situación y así lo está demostrando.
El llamado “problema vasco” dejará tarde o temprano de ser un problema. Que nadie lo dude. No sabemos si acabará de golpe, como cayó el muro de Berlín, o lo hará de forma progresiva, como el IRA en Irlanda del Norte. Sólo sé que los conflictos larvados avanzan de forma explícita orientándose hacia una negociación razonable. Muchos son los que consideran que la negociación es un camino insustituible. Así lo muestra Antonio Segura en su libro Euskadi. Crónica de una desesperanza. Recomiendo la lectura de este libro que apunta algunas claves interesantes sobre las que debatir. Mientras tanto, que nadie se engañe: no hay medida política más eficaz para que ETA desista que perseverar en el acoso policial a la banda y su entorno. Vamos por buen camino, vamos por el camino correcto.