Cambios en el cartapacio y renovación de liderazgos

Los presupuestos anuales configuran las líneas estratégicas de un gobierno. Establecen prioridades y determinan acciones. Definen una dirección y se dirigen hacia ella. Los presupuestos refuerzan la inversión en determinadas áreas, se mantienen en unas y retroceden en otras. Y también renuevan liderazgos.
Cuando el 8 de enero pasado el pleno del Ayuntamiento aprobó los presupuestos para 2010 se estaba haciendo mucho más que aprobar las cuentas públicas. Se estaba dando luz verde a la acción política del gobierno municipal hacia un rumbo muy claro: reforzar la atención a las personas y la política territorial, bajo el prisma de aumentar la proximidad y la respuesta del ayuntamiento.
La situación económica que estamos atravesando nos recomienda redefinir las prioridades que se establecieron al principio de la legislatura y renovar liderazgos y activar nuevas acciones de gobierno. Siempre he sido muy exigente conmigo mismo, y con los que trabajan a mi lado en el proyecto de ciudad. La misma exigencia y dedicación que yo tengo también la exijo a mi equipo, y aquel que ni se exige, ni se dedica, pierde la confianza de su entorno.
Como alcalde de Montcada i Reixac, con fecha de hoy y con el acuerdo del gobierno municipal que presido, he dado indicaciones para modificar el cartapacio municipal. Jordi Climent, hasta ahora concejal de Política Territorial, deja el cargo y lo substituye Sergio Hermoso, que al asumir la dirección de toda el área territorial incorpora nuevas responsabilidades a las que venía desempañando en Servicios municipales.
También, y de acuerdo con el objetivo marcado en el pleno extraordinario de los presupuestos municipales para 2010, y con la finalidad de reforzar las políticas sociales, he firmado el decreto de Alcaldia para determinar que la presidenta del Área Social, Ana Rivas, amplíe su dedicación política y fortalecer las políticas de atención a las personas.
Soy consciente que la actual situación económica está castigando seriamente a muchas personas. También sabemos que el combate será largo contra la desafección, la falta de esperanza de muchos ciudadanos y el desánimo de los más vulnerables. No queremos que ningún ciudadano quede fuera de juego. No deseamos que las empresas se contraigan o que los comerciantes no renueven su ilusión. En este contexto, es necesario actualizar liderazgos para mantener vivas ilusiones y aumentar la capacidad de respuesta a las demandas de nuestra sociedad.
Con los nuevos cambios en el gobierno municipal, pretendo, sobre todo, renovar el liderazgo político, y acercarnos con más fuerza que nunca a la sociedad. Hay que dedicar el máximo volumen de recursos y servicios a los colectivos más distantes, a los más vulnerables y recobrar la confianza en el futuro.
Con el nuevo objetivo que nos hemos marcado, desde el gobierno municipal, cuento con todo el mundo. Los que juegan en primera línea, los que están en segunda línea y los que están en tercera. Aún así, sabemos que todo el mundo es necesario y nadie es imprescindible. Con un símil futbolístico, diría que los que están en el banquillo cuentan, y los que esperan su oportunidad también. Los jugadores que salen, y los que entran, contribuyen todos con su esfuerzo a que el equipo trabaje junto, con un mismo objetivo, con ilusión y entrega.
En política los proyectos políticos están liderados por personas, pero también trascienden a ellas. La acción política, encarna principios y valores. Llevamos a cabo nuestra acción de gobierno durante un espacio de tiempo y, llegado el momento, damos el relevo a los más jóvenes, a la nueva savia. Unos entran al campo de juego y otros salen, pero todos cumplen su función dentro del equipo, con los colores de la camiseta del partido.
Los socialistas y las socialistas sabemos que la renovación es positiva, necesaria y conveniente. Los dos regidores que refuerzan su peso político en el equipo de gobierno cuentan con mi total confianza. Tanto la presidenta del Área Social, Ana Rivas, como Sergio Hermoso, que ya en la legislatura anterior fue presidente del Área de Política Territorial, son concejales con una larga experiencia en la acción de gobierno.
Todo el equipo contribuirá, como uno sólo, a liderar este final de legislatura con una ilusión renovada, con ganas, preparación y capacidad para responder a los retos. No queremos que ningún ciudadano quede fuera de juego y trabajemos con este objetivo.
Siguiendo con el símil futbolístico, los jugadores, cuando salen al campo, deben sudar la camiseta, deben lucir con orgullo los colores del equipo, deben tener espíritu de sacrificio, saber el papel que cumplen, luchar por el equipo. No vale especular con el resultado. Los que no sudan la camiseta, o los que van a rebufo, no contribuyen a la mejora, y los que no contribuyen, restan, cargan en el resto del grupo su inacción y pierden la confianza del cuerpo técnico, de los aficionados y, en el fondo, de todo el mundo.

Les dues condicions per l’èxit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

El govern de la Generalitat ha donat llum verda a la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Com alcalde de Montcada i Reixac, un dels 36 municipis que integren l’àrea metropolitana de la capital de Catalunya, voldria fer unes reflexions al voltant d’aquest fet. Primer de tot, he de partir de la convicció que la decisió de crear-la és molt encertada.
Els òrgans de govern en àrees metropolitanes ve d’antic. No és un invent nou. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, com altres europees, com són l’exemple de Paris, Madrid, Londres o Moscou, es basa en el principi bàsic de les economies d’escala , on els costos de la prestació d’un servei disminueixen en la mateixa mesura que augmenten les unitats que els generen i augmenta la coordinació dels diferents actors que participen i comparteixen interessos comuns. El grau d’èxit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona està relacionat amb dues variables clau: la simplificació i la participació.
Pel que fa a la simplificació, la nova Àrea Metropolitana no pot representar augment de la teranyina administrativa. Si fos així, perdria legitimitat. En definitiva, fracassaria. Estaria amenaçada de mort, abans de néixer. Sabem que el nou òrgan metropolità agruparà les tres entintes metropolitanes existents: la Mancomunitat de Municipis, l’Entitat Metropolitana del Transport, i l’Entitat del Medi Ambient. A més, tindrà noves competències d’urbanisme. El nou òrgan ha de governar sense duplicitats, de forma autònoma, però també coordinada amb la resta de municipis i el govern de la Generalitat. Les futures noves competències en urbanisme o en promoció econòmica, no han de provocar una duplicitat de funcions. La simplificació ha de ser el fet característic més destacable.
Respecte a la participació, els municipis han de ser capaços d’implicar-se en els seus debats i les seves decisions amb convenciment que junts s’és més fort que no aïllats. Els municipis hem d’implicar-nos, hem de negociar i hem de treballar conjuntament . I hem de fer-ho tots, amb independència de qui governi aquí o més enllà. Convergència i Unió ha manifestat en alguna ocasió una certa distància i malfiança a aquest òrgan metropolità. Aquí, els companys convergents, han de tenir molt present que hi ha una CiU no metropolitana que malfiarà i una altra metropolitana que apostarà. Igual que hi ha un PSOE federalista i un altre més jacobí. La CiU metropolitana ha participar i contribuir amb els seus punts de vista a la consolidació del projecte. Entre tots hem d’estar convençuts que participant als seus òrgans de govern, i defensar els interessos locals en un entorn metropolità, ens obliga, ens condemna, a entendre’ns per sobre dels interessos partidistes més immediats.
Però per damunt de tot, la futura Àrea Metropolitana de Barcelona, no pot convertir-se mai ni en un contrapoder al Govern del país, ni en una estructura burocratitzada. Estic absolutament convençut que està dissenyada per a que sigui així . Reitero que la clau de l’èxit recau en la simplificació i la participació convençuda de tothom.

Montcada en bici

La nostra ciutat ha d’assegurar a curt termini una xarxa de carrils bicis que permeti la mobilitat en bicicleta, que connecti barris, equipaments i escoles. En definitiva, que sigui una alternativa real i sostenible al trànsit de vehicles amb motor. Des de fa un temps, hi ha un debat obert, particularment molt ric a les ciutats metropolitanes, impulsats per moviments ecologistes, alternatius i aficionats a la bicicleta, per tal d’incorporar progressivament la cultura de la bicicleta, més enllà del mateix lleure o de l’esport.
A Montcada i Reixac, aquest debat l’hem traduït en accions concretes dins del Pla d’Actuació Municipal. Tenim en marxa el projecte Ronda de les escoles que a través d’una xarxa de carrils bicis uneix determinats equipaments escolars amb el centre de la ciutat. Del que es tracta és de promocionar la mobilitat urbana sostenible i segura. La Ronda de les escoles, amb una longitud aproximada de 1.100 metres, connecta el CAP de Les Indianes, el Pavelló Miquel Poblet, Montcada Aqua, la Biblioteca Elisenda de Montcada i el futur CEIP i IES que es construirà en l’actual ubicació de les pistes d’atletisme.
Voldria destacar el fet que Ronda de les Escoles va ser un projecte molt participatiu. Proposat pels amics de Montcada en bici, i amb el dinamisme d’un grup incansable d’amants de la bicicleta, com són Andrés Julián i Joan Reboreda, van contribuir amb molta il•lusió, ganes, i una gran empenta a fer realitat el projecte. El seu entusiasme i interès per conscienciar als nens i nenes, als joves i no tan joves, dels beneficis de fer servir la bicicleta com a transport alternatiu, els fa organitzar cada cap de setmana sortides en bici. Sens dubte, Montcada en bici és un grup molt dinàmic i un dels grans actius de l’associacionisme de la ciutat.
Cada any, també duem a terme la Setmana de la mobilitat, amb tot un seguit d’intervencions i programes adreçats a grans, joves i menuts, per tal de conscienciar sobre la mobilitat a les ciutats i els usos de sistemes alternatius de transport que no passin per l’ús del vehicle privat.
Però, a Montcada i Reixac, volem anar més enllà, i al llarg de 2010 invertirem 500.000 euros en crear el que hem anomenat una xarxa ciclable. Una xarxa adaptada per a la bicicleta amb l’objectiu d'augmentar els quilòmetres de carril bicis que connectin els barris i els equipaments.
El projecte de la xarxa ciclable rep el suport dels anomenats Fons Zapatero, i persegueix, entre altres, l’objectiu de la sostenibilitat, pacificar el trànsit, reduir el nivell d’emissions contaminants i acústiques i facilitar l’ús de la bicicleta en els desplaçaments urbans i interurbans.
El nostre municipi gaudeix d’una forta tradició ciclista. Tot plegat ha portat a Montcada i Reixac a ser membre fundador de la Red de Ciudades por la Bicicleta, així com de la Red de Ciudades por el Clima i a adherir-se al Pacte dels Alcaldes i Alcaldesses contra el Canvi Climàtic.
Amb aquests projectes, volem unir la majoria de barris i així poder oferir una opció sostenible, segura i ràpida a aquella gent que vulgui utilitzar la bicicleta com a model habitual per a desplaçar-se per la ciutat. A banda de connectar la major part de barris, la xarxa ciclable connectarà amb les cinc estacions de rodalies del municipi, així com amb un gran nombre de parades d’autobusos de línies interurbanes regulars. La xarxa també permetrà accedir amb bicicleta de forma segura, a diversos centres educatius, el complex Montcada Aqua, als centres d’Atenció Primària, cinemes, Ajuntament, deixalleria municipal i d’altres equipaments públics.
L’Ajuntament ha elaborat un projecte de carrils bici amb l’horitzó de 5.000 metres lineals de recorregut en 15 trams diferents, a banda d’altres mesures o actuacions encaminades a facilitar la mobilitat en bicicleta pel territori. Aviat, abans que acabi l'any, aquest projecte serà una realitat.

Ver un mundo estúpido

La proliferación de la tele basura parece que no tiene límites. No dejan de prodigarse programas y más programas que ahondan en la estupidez humana, en las miserias, en el chafardeo, en la banalidad. Programas sin sentido, donde unos personajillos de tres al cuarto venden lo que nadie les compra en su vida privada. Mercadean con sentimientos que van desde la humillación más vil, hasta el insulto más repugnante.
Hace años salió al mercado un libro con gran impacto, Homo videns. La sociedad teledirigida, de Giovanni Sartori, donde el autor italiano advertía que el homo sapiens, un ser caracterizado por la reflexión, por su capacidad para generar abstracciones, se está convirtiendo en lo que dio en llamar un homo videns, una criatura que mira pero que no piensa, que ve pero que no entiende.
Asistimos a un homo videns postrado ante una televisión que caricaturiza el mundo real, y que transmite discursos pobres, con falta de significado. Donde la imagen y el color anulan el pensamiento. Donde todo va directamente al estómago, a los intestinos, a la sangre del televidente, sin pasar por el cerebro. La televisión de este siglo XXI es entretenimiento y margina cualquier función diferente. Culebrones o telenovelas, hacen la comparsa a realities shows con decorados de Las Vegas y personas sacadas de Los Simpsons, marionetas tristes y vulgares que compiten entre ellos por ver quién la dice o la hace más gorda, para poder ser llamado en el siguiente programa y aumentar su caché en el teatro de lo absurdo. ¡Penoso!, ¿verdad?
La primacía de la vulgaridad gana terreno al buen gusto, la cochambre inunda los pocos rincones de la privacidad de nuestras casas, antiguo refugio de los individuos, de las familias. Las imágenes, en el fondo, carecen de significado, son fuegos de artificio que emboban a miles de personas. Me entristece observar como la degradación del homo sapiens se eclipsa en la misma medida que ese encumbra el homo videns de Sartori, donde la imagen se presenta como veraz, única, omnímoda, y que provoca una fe ciega. Pero la imagen no es neutral, se elabora, se crea, se configura y manipula para provocar unas reacciones y no otras.
Se nos representa un mundo en secuencia de primeros planos a una velocidad incesante. Los medios de comunicación, la televisión en particular, en el fondo, y desde hace tiempo, está ganando el pulso a la democracia representativa. La política, los políticos, los discursos, los tempos o la puesta en escena, se adapta al lenguaje televisivo, no al revés. Y si no te interesa, no sales, o sales mirándote los demás por encima del hombro, o siendo diana de insultos de muchos, que sin dar la cara se escudan detrás de una pantalla de plasma que los protege en su anonimato
Ese homo videns, en el fondo, es una victima del sistema. A medida que aumenta su exposición al mismo, se reduce su mirada crítica. Muchas cadenas de televisión, por desgracia la mayoría, –pero también con honrosas excepciones–, asisten impasibles a esa degradación. No apuestan por contenidos de calidad. El resultado es qué vemos –o no queremos ver– cuando encendemos esa ventana al exterior que es la televisión, de omnímoda presencia en nuestras vidas. Al tanto, ¡no es broma!

El debat sobre la immigració: el cas de Vic

El debat sobre la immigració no s’acaba, ni comença, amb els fets de Vic. La immigració és un tema complex que no accepta solucions fàcils. Darrera està el model de convivència que volem tenir. Amb el tema de Vic s’ha aixecat una certa histèria. Tothom sembla tenir pressa en buscar una resposta a l'assumpte de empadronar si o empadronar no en funció del que diguin les lleis. El tema no és aquest. Perquè, diguin el que diguin les lleis, les persones no són il•legals. No hi ha cap persona al món que sigui il•legal. No empadronar a un grup de persones que viuen en un lloc, no resolt res, sinó al contrari complica més encara el tema. Són persones que existeixen, que necessiten viure sota cobert, que es mouen, que requereixen serveis per a ells i els seus fills, com qualsevol de nosaltres.
Institucionalment, hi ha també un tema de fons: les competències en matèria de immigració. Ni els ajuntaments, ni els governs autònoms tenen competència en immigració. Qui ho determina és el govern de l’Estat, pel qual el control de fluxos és la seva màxima preocupació, on la política duta a terme ha estat ser molt estrictes en la concessió de permisos de treball i de residència per als no comunitaris, per tal d’evitar l’efecte crida. Quelcom, certament, raonable, i que és una pràctica usual a molts indrets. En aquest context els ajuntaments tenim poques competències sobre el tema, però, en canvi, moltes responsabilitats. Tot plegat ha desembocat en que l’economia submergida, i la situació de marginalitat és el destí final en el que es veuen abocats moltes d’aquestes persones. En situació de crisis econòmica, com la que estem travessant, la situació encara es complica més: els primers que surten del mercat del treball actiu, i que ingressan a l’atur –registrat o no registrat– són els darrers en arribar-hi, els que tenen menys qualificació professional, i els que han treballat en sectors més intensius en mà d’obra, és a dir: els immigrants. A més, aquest col•lectiu competeix amb les classes més populars autòctones, també castigades per la crisis, per l’accés als recursos públics. El resultat és que, entre molts catalans i espanyols en situacions socials més desafavorides, existeix la percepció que ells són els veritables marginats i que en canvi els immigrants se’n duen tots els serveis públics, sovint sense necessitar-los perquè falsegen i menteixen, i se’n aprofiten del sistema. Sigui veritat o no, el cert és que aquesta situació és optima pels discursos populistes de molts partits que volen treure profit de la situació. És el cas, entre altres, de Plataforma x Catalunya, formació política que, per cert, té 4 regidors a Vic, sobre un total de 21, havent estat la segona força amb més vots, a les eleccions municipals de 2007, per darrera de CiU. Aquesta situació no és única a la capital d’Osona. Es repeteix a altres municipis amb una alta concentració d’immigrants.
El PP ara es frega les mans en aquest context. Ja ha fet públic que el tema de la immigració serà un tema central de campanya electoral. Gens nou, si recordeu el vídeo que el PP de Badalona va elaborar sobre la immigració, amb un rerefons manipulador i de tints xenòfobs. Pels populars, com pitjor li vagi a Espanya, millor per a les seves intencions electorals. Quants més problemes apareguin o provoquin més vots potencials poden recollir.
Sóc de l’opinió que negar la inscripció dels immigrants en el cens de Vic és irresponsable, al marge –si se’n permet l’expressió– del que diguin les lleis. Francament, crec que al Consistori de Vic no hi ha hagut mala voluntat en la proposta de no censar als irregulars, com a màxim una certa manca de visió. Les persones no són il•legals, com a màxim estan en situació irregular. Negar la inscripció a aquestes persones no soluciona el problema, el fa invisible durant un temps, però provoca més problemes. Aplicar aquesta política és com si a algú li fes mal el braç, i decideix tallar-se’l. Una veritable irresponsabilitat.
Ningú neix amb papers, i són molts els que han nascut fora del lloc on resideixen. Jo mateix sóc un exemple, però hi ha molts més: el Rei Joan Carles no va néixer a Espanya, va néixer a Roma, i la seva dona a Grècia, amb una religió diferent a la catòlica, i ves per on són Reis d’Espanya.
No ens equivoquem, el veritable debat és sobre la pobresa i la marginalitat, i quina resposta volem donar. Girem o no la cara davant d’aquesta situació?