El referèndum sobre la independència a Arenys de Munt es va guanyar abans de celebrar-se. El de menys és el resultat. El que importa és convertir-lo en noticia. Que tothom en parli. A la societat en la que vivim, des fa temps, sabem que cada vegada hi ha menys espai per a la paraula, per al debat, per a la reflexió i més per a la imatge, per als símbols, per als icones. Menys temps per al cap i més per als budells, per als instints. Al voltant del tema de referèndum voldria fer algunes reflexions. Vagi pel davant que ningú dubta que el dret a la autodeterminació dels pobles és inqüestionable. Com tampoc ningú dubte que els pobles estan composats per persones que, entre tots, configuren la seva essència que transmeten a les noves generacions. Pel que sabem per les enquestes sociològiques, més de ¾ parts dels catalans no són independentistes. Malgrat tot, els promotors del debat soberanista saben perfectament que hi ha una màxima en economia que diu que l’oferta genera la demanda, i que en política passa el mateix. És a dir, si ofereixes un producte, es digui cotxe o partit polític (penseu en Ciutadans, partit per la ciutadania), programa o fites, en aquest cas l’independentisme, per si sol, de manera natural, va generant i aglutinant demanda. La qüestió és saber si el grau de demanda és suficient per mantenir el producte. Jo crec que en el cas de Catalunya, el tema del independentisme, ara per ara, arrossega a ben poca gent. No sé si d’aquí a una o dues dècades serà diferent, però ara només són quatre, o quaranta, els que fan propaganda del tema. La pregunta clau és: arrelarà entre la gent aquest assumpte? Darrera aquesta pregunta em ve al cap aquella campanya publicitària de fa gairebé quinze anys d’una beguda d’aigua amb gas que es deia Font Picant i que amb una impressionat desplegament publicitari, amb la veu de Miki Moto, va pentinar tots els mitjans de comunicació catalans de forma insistent durant molt mesos. Al cap d’un any el producte era record del passat. Passarà el mateix amb el referèndum d’Arenys de Munt? Segurament. Però el que quedarà no és el resultat que, com deia al començament, és el de menys, sinó que es parli del tema, que l’assumpte vagi calant i produeixi posicions, que apareguin bons i dolents en la pel·lícula, és a dir, que es construeixi un relat amb actors, contextos, protagonistes, figurants,.. en definitiva, una historia que pugui ser compresa per la gran majoria. I a partir d’aquest relat de bon i dolents que vaig arrelant i que provoqui opinions. Segons el meu parer, en certa manera és com quan alguna persona sense pensar-hi gaire formula a un nen que a qui estima més al pare o a la mare. Potser el nen o la nena mai s’havia plantejat aquest dilema, en si dramàtic, però la simple pregunta el genera un problema. Quelcom semblant al que succeeix amb el tema de d’independentisme, es formuli aquí, al Quebec o a Milán. Penseu-hi.
