Mai els mitjans de comunicació de masses han pontificat i sentenciat tant com ara. La competència entre ells és ferotge, els recursos materials limitats i la informació en temps real una obsessió del sector. Resultat: el rigor és el primer que es sacrifica. Importa més la rapidesa en publicar quelcom cridaner que la veracitat del que es diu o s’insinua.En els darrers anys són molts els periòdics o ràdios que han desaparegut, altres, en canvi, han aparegut, però amb format diferent i altres s’han redimensionat. En aquest context de crisis del sector i de mundialització de la informació, a partir de l’eclosió d’internet, només hi ha dues opcions bàsiques per sobreviure: cridar l’atenció pels titulars, siguin certs o no, o cridar l’atenció pel rigor. Els mitjans de comunicació han de cridar l’atenció dels lectors, perquè sinó perden visibilitat, és a dir, consumidors, és a dir, anunciants, és a dir, recursos, és a dir, esperança de vida empresarial. No oblidem que són empreses privades amb accionistes, consell d’administració i conseller delegat. S’imaginen quina és l’opció que més prima?
Des de fa temps m’ha semblat observar que als mitjans de comunicació, gairebé, és més important dir-la grossa, que no pas ser rigorós.
Molts mitjans ja no investiguen, relacionen coses amb més o menys fortuna. I a més es dirigeixen pràcticament a un sector que no aixeca recel entre la ciutadania: el món de la política. Escridassar a aquell polític, o aquest altre, no està mal vist. Fins i tot agrada, genera morbo. Aixecar sospites sobre el seu comportament, també. Malauradament, dubtar dels partits polítics ha esdevingut una pràctica periodista usual. Relacionar coses, amb poc o cap rigor per acabar condemnant a un o un altre, al marge de cap altre judici o sense possibilitat de defensa, el resultat d’una pràctica periodística cada vegada més estesa. Tot plegat degrada a determinats periodistes i mitjans. Fan judicis paral·lels amb total impunitat. Cada vegada més, sembla que en aquest món tot si val. I si, a més, és contra els polítics, i en període electoral, millor que millor. El circ mediàtic posa tots els ingredients.
Des fa temps determinats mitjans venen publicant informacions malintencionades sobre la meva persona. Intenten inculpar-me, sense fonament, ni arguments objectius, ni res que si sembli. Hi ha una manca d’escrúpuls de persones interessades en airejar, sense cap rigor, temes i embrutar la meva imatge. Aixequen sospites sobre la meva figura com alcalde. Especulen sobre el meu futur de la forma més gratuïta amb raonaments, no només peregrins, sinó falsos, i manipuladors. Difama que alguna cosa quedarà, tot i que no sigui certa la difamació, és una pràctica usual en determinat periodisme. Repetir una mentida mil vegades acaba convertint-se en una “veritat” creada en la ment de molts.
El futur d’un càrrec polític, sigui alcalde o alcaldessa, o president del Estats Units, no està en mans del que diguin uns quants periodistes (molt malament aniríem si fos així), ni tampoc es pot governar a cop del que publiquen els mitjans. La responsabilitat institucional i el compromís de servei ha de ser el veritable nord que ha d’orientar les decisions responsables d’uns i d’altres. Quan llegeixo determinades afirmacions, especulacions o acusacions, no només contra mi, sinó sobre qualsevol persona pública, sense el mínim rigor professional, només per la voracitat del mitjà per mantenir-se viu, em decebo com mai. Perquè el que està en joc és quelcom més que el mitjà que l’ha dita, ésta en lloc la credibilitat genèrica dels mitjans de comunicació com a instruments al servei de la ciutadania.
