dimecres, 20 de gener de 2010

El debat sobre la immigració: el cas de Vic

El debat sobre la immigració no s’acaba, ni comença, amb els fets de Vic. La immigració és un tema complex que no accepta solucions fàcils. Darrera està el model de convivència que volem tenir. Amb el tema de Vic s’ha aixecat una certa histèria. Tothom sembla tenir pressa en buscar una resposta a l'assumpte de empadronar si o empadronar no en funció del que diguin les lleis. El tema no és aquest. Perquè, diguin el que diguin les lleis, les persones no són il•legals. No hi ha cap persona al món que sigui il•legal. No empadronar a un grup de persones que viuen en un lloc, no resolt res, sinó al contrari complica més encara el tema. Són persones que existeixen, que necessiten viure sota cobert, que es mouen, que requereixen serveis per a ells i els seus fills, com qualsevol de nosaltres.
Institucionalment, hi ha també un tema de fons: les competències en matèria de immigració. Ni els ajuntaments, ni els governs autònoms tenen competència en immigració. Qui ho determina és el govern de l’Estat, pel qual el control de fluxos és la seva màxima preocupació, on la política duta a terme ha estat ser molt estrictes en la concessió de permisos de treball i de residència per als no comunitaris, per tal d’evitar l’efecte crida. Quelcom, certament, raonable, i que és una pràctica usual a molts indrets. En aquest context els ajuntaments tenim poques competències sobre el tema, però, en canvi, moltes responsabilitats. Tot plegat ha desembocat en que l’economia submergida, i la situació de marginalitat és el destí final en el que es veuen abocats moltes d’aquestes persones. En situació de crisis econòmica, com la que estem travessant, la situació encara es complica més: els primers que surten del mercat del treball actiu, i que ingressan a l’atur –registrat o no registrat– són els darrers en arribar-hi, els que tenen menys qualificació professional, i els que han treballat en sectors més intensius en mà d’obra, és a dir: els immigrants. A més, aquest col•lectiu competeix amb les classes més populars autòctones, també castigades per la crisis, per l’accés als recursos públics. El resultat és que, entre molts catalans i espanyols en situacions socials més desafavorides, existeix la percepció que ells són els veritables marginats i que en canvi els immigrants se’n duen tots els serveis públics, sovint sense necessitar-los perquè falsegen i menteixen, i se’n aprofiten del sistema. Sigui veritat o no, el cert és que aquesta situació és optima pels discursos populistes de molts partits que volen treure profit de la situació. És el cas, entre altres, de Plataforma x Catalunya, formació política que, per cert, té 4 regidors a Vic, sobre un total de 21, havent estat la segona força amb més vots, a les eleccions municipals de 2007, per darrera de CiU. Aquesta situació no és única a la capital d’Osona. Es repeteix a altres municipis amb una alta concentració d’immigrants.
El PP ara es frega les mans en aquest context. Ja ha fet públic que el tema de la immigració serà un tema central de campanya electoral. Gens nou, si recordeu el vídeo que el PP de Badalona va elaborar sobre la immigració, amb un rerefons manipulador i de tints xenòfobs. Pels populars, com pitjor li vagi a Espanya, millor per a les seves intencions electorals. Quants més problemes apareguin o provoquin més vots potencials poden recollir.
Sóc de l’opinió que negar la inscripció dels immigrants en el cens de Vic és irresponsable, al marge –si se’n permet l’expressió– del que diguin les lleis. Francament, crec que al Consistori de Vic no hi ha hagut mala voluntat en la proposta de no censar als irregulars, com a màxim una certa manca de visió. Les persones no són il•legals, com a màxim estan en situació irregular. Negar la inscripció a aquestes persones no soluciona el problema, el fa invisible durant un temps, però provoca més problemes. Aplicar aquesta política és com si a algú li fes mal el braç, i decideix tallar-se’l. Una veritable irresponsabilitat.
Ningú neix amb papers, i són molts els que han nascut fora del lloc on resideixen. Jo mateix sóc un exemple, però hi ha molts més: el Rei Joan Carles no va néixer a Espanya, va néixer a Roma, i la seva dona a Grècia, amb una religió diferent a la catòlica, i ves per on són Reis d’Espanya.
No ens equivoquem, el veritable debat és sobre la pobresa i la marginalitat, i quina resposta volem donar. Girem o no la cara davant d’aquesta situació?