
Des de fa vint anys, amb un desenvolupament molt irregular segons els països, ha anat guanyant visibilitat. Cada país ha avançat de manera diferent. A Catalunya, per exemple, s’acaba de redactar una llei específica per als infants: la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència.
El llistat d’articles que configura el text va ser aprovat com tractat internacional el 20 de novembre de 1989 i la Convenció en els seus 54 articles reconeix com infants els menors de 18 anys, i com individus amb ple dret al desenvolupament físic, mental i social i a expressar lliurement les seves opinions.
Potser algú es sorprendrà d’aquesta Convenció, perquè, al cap i a la fi, als països avançats, i amb Estat de dret, la tutela dels drets engloben també als menors. És a dir, a Espanya, a Grècia o al Regne Unit, l’impacte de la Convenció ha estat menor, fins i tot simbòlica, perquè la mateixa legislació nacional o comunitària ja ho contempla. Però, en canvi, per altres països la Convenció ha estat innovadora. Com molts especialistes consideren, aquest Tractat sobre els drets dels infants era necessari perquè, tot i que molts països tenia lleis que protegien a la infància, altres no. Al tercer món això significa, freqüentment, pobresa, accés desigual a l’educació i abandó. Problemes que també apareixen als països rics.
Encara queda molt per recórrer, ho sabem. Les desigualtats, i les crisis, castiguen amb més crueltat als més febles, com són els menors o la gent gran. Malgrat tot, no hem de baixar mai la guàrdia a l’hora de mostrar la nostra solidaritat, el nostre compromís amb els drets humans, i en particular amb els infants, i la gent gran, els dos pols més vulnerables de l’estructura demogràfica.