La interculturalitat es manifesta a la nostra vida quotidiana de forma cada vegada més natural i, sovint, inapreciable. No em refereixo només a la presència de persones d’origen llunyà, a restaurants exòtics a la cantonada de casa, o als cursos d’àrab, mandarí, o swahili, –o castellà o català per a estrangers– que ofereixen les acadèmies d’idiomes. Em refereixo a que els costums culturals i locals també estan canviant de forma imperceptible.
El procés de laïcitat creixent a les nostres societats ha estat el punt d'inflexió d’aquest canvi. Abans, qualsevol esdeveniment local o cultural estava directament relacionat amb la tradició religiosa: celebrar el dia del sant, o el patró de la ciutat –en desús a l’actualitat, tret dels sants més famosos con Sant Jordi, Santa Mercè, o Santa Pilar–, commemorar les grans fites religioses com Nadal, Setmana Santa i el dia de la palma, o el Corpus, era quelcom normal. Ara, no ho és gens.
La visualització de la globalització a través dels mitjans de comunicació , amb pel·lícules, series de televisió o una publicitat mundialitzada, junt amb la pluralitat de col·lectius d’origen divers i llunyà que comparteixen l’espai públic, ho ha capgirat tot. L’exemple de l’1 de novembre és paradigmàtic.
Fins fa poc, Tots sants era un esdeveniment religiós, de respecte als morts, on a la vigília s’assitia a una missa de difunts, es menjaven castanyes i, moniatos i l’endemà es visitava els cementiris en una manifestació de respecte i de fe religiosa. Ara Tots sants està deixant de ser un esdeveniment religiós per convertir-se en una festa més, en un objecte de consum cultural com altre qualsevol. Halloween és l’exemple d’aquets nous usos compartits. D’origen anglosaxó i protestant, cada vegada té més presència a les nostres ciutats. Però no és l’únic exemple: els Reis competeixen amb el Pare Noël, el cap d’any del 31 de desembre ja no és cap d’any per a tothom, el calendari jueu ho celebra a mitjans de setembre, pels xinesos al final de gener i pels musulmans el cap d’any canvia cada any i tampoc coincideix amb la tradició catòlica.
Com diria aquell que s’ho mira amb una certa distància crítica, aquest escenari no és ni bo ni dolent, simplement és diferent i canviant. És més plural. Els que tenim més edat ens sorprèn això del Halloween, als més joves no. Suposo que quelcom semblant al que opinaven les nostres avies quan elles pregaven el rosari amb naturalitat i nosaltres ens ho miraven amb una certa distància. Els records de la meva infància m’han portat una imatge tant nítida com aquesta.
Certament, la laïcitat de les nostres societats és imparable i l’homogeneïtzació dels gustos i costums que genera els mitjans de comunicació la seva derivada.
El procés de laïcitat creixent a les nostres societats ha estat el punt d'inflexió d’aquest canvi. Abans, qualsevol esdeveniment local o cultural estava directament relacionat amb la tradició religiosa: celebrar el dia del sant, o el patró de la ciutat –en desús a l’actualitat, tret dels sants més famosos con Sant Jordi, Santa Mercè, o Santa Pilar–, commemorar les grans fites religioses com Nadal, Setmana Santa i el dia de la palma, o el Corpus, era quelcom normal. Ara, no ho és gens.
La visualització de la globalització a través dels mitjans de comunicació , amb pel·lícules, series de televisió o una publicitat mundialitzada, junt amb la pluralitat de col·lectius d’origen divers i llunyà que comparteixen l’espai públic, ho ha capgirat tot. L’exemple de l’1 de novembre és paradigmàtic.
Fins fa poc, Tots sants era un esdeveniment religiós, de respecte als morts, on a la vigília s’assitia a una missa de difunts, es menjaven castanyes i, moniatos i l’endemà es visitava els cementiris en una manifestació de respecte i de fe religiosa. Ara Tots sants està deixant de ser un esdeveniment religiós per convertir-se en una festa més, en un objecte de consum cultural com altre qualsevol. Halloween és l’exemple d’aquets nous usos compartits. D’origen anglosaxó i protestant, cada vegada té més presència a les nostres ciutats. Però no és l’únic exemple: els Reis competeixen amb el Pare Noël, el cap d’any del 31 de desembre ja no és cap d’any per a tothom, el calendari jueu ho celebra a mitjans de setembre, pels xinesos al final de gener i pels musulmans el cap d’any canvia cada any i tampoc coincideix amb la tradició catòlica.
Com diria aquell que s’ho mira amb una certa distància crítica, aquest escenari no és ni bo ni dolent, simplement és diferent i canviant. És més plural. Els que tenim més edat ens sorprèn això del Halloween, als més joves no. Suposo que quelcom semblant al que opinaven les nostres avies quan elles pregaven el rosari amb naturalitat i nosaltres ens ho miraven amb una certa distància. Els records de la meva infància m’han portat una imatge tant nítida com aquesta.
Certament, la laïcitat de les nostres societats és imparable i l’homogeneïtzació dels gustos i costums que genera els mitjans de comunicació la seva derivada.
