Medalla de la ciudad para el General Franco

Cualquier que lea el titular se quedará de piedra. Pero más helado se quedará al leer lo siguiente: “Esta Corporación (El ayuntamiento de Montcada i Reixac) por unanimidad de sus componentes, acuerda conceder a Su Excelencia El Jefe del Estado y Generalísimo de los Ejércitos, Excelentísimo Sr. Don Francisco Franco y Bahamonde, que Dios guarde, la Primera Medalla de Oro de la Ciudad, como expresión de reconocimiento y gratitud por los servicios prestados a este Municipio y como testimonio de afecto y adhesión y lealtad a la ejemplar vida al servicio de España de nuestro glorioso Caudillo, interpretando con ello el sentir unánime de todo el vecindario”. Acta de la sesión extraordinaria correspondiente al día 24 de abril de 1969.
Lo que son las cosas, un día después del día de Sant Jordi, hace de ello cuarenta años, el ayuntamiento franquista de Montcada i Reixac otorgaba al dictador una medalla absurda, con pompo y boato, enmarcada en lo que históricamente se ha conocido como el tardofranquismo y con una autocomplacencia franquista ñoña e irreal. La medalla demarras venía a cuento por la ayuda que se recibió tras las inundaciones de 1962. Pero el tema todavía traería punta. Dos años más tarde, en 1964, el mismo ayuntamiento franquista, en un alarde de chulería palurda, devolvió una parte de la cantidad recibida por considerarla innecesaria. Esperpéntico ¿verdad?
Por fortuna y por el esfuerzo de muchos luchadores por las libertades democráticas, los tiempos cambian, las formas también y el Estado de derecho impone, hoy en día, el imperio de la ley.
He querido recoger literalmente el acta de la sesión que otorgaba la medalla al dictador, porque creo que ilustra mejor que nadie el escenario de cartón piedra de la política local del momento y la hojalata de la medalla.
En nuestros días, con la Llei de la Memoria Histórica, se quiere reparar simbólicamente aquellos recuerdos, o mejor dicho pesadillas. En el pleno del pasado mes de septiembre la Corporación municipal del Ayuntamiento de Montcada i Reixac, con la abstención del partido que se imaginan (el PP), aprobó una moción para retirarle la medalla. Un acto simbólico que nos libra estéticamente de un episodio triste y de infame recuerdo para muchos, para la gran mayoría.

Èxit rotund en l’homenatge a Ramon Calduch

El 3 d’octubre al Pavelló Miquel Poblet de Montcada i Reixac, des de primera hora de la tarda fins passades les 21 hores, al voltant de 2.000 persones van participar en a l’acte d’homenatge de Ramon Calduch, un montcadenc de referència que ens va deixar fa uns anys. A l’acte, organitzat per l'Ajuntament de Montcada i Reixac i la família de l’artista, van actuar Dyango, La maña, José Guardiola, Comediants, Lita Torelló, Ricardo Ardevol o Francesc Burrull, entre altres. Com vaig manifestar a la meva presentació, a Calduch li devem molt. La seva aportació al món de la música és indiscutible així com també la gran contribució que ha fet en donar a conèixer el nom de Montcada i Reixac arreu del món. Com alcalde i montcadenc em sento molt orgullós d’haver tingut com ambaixador un artista de la talla de Calduch. L’esdeveniment va generar una gran expectació al municipi i les entrades anticipades es van esgotar de seguida i el pavelló es va omplir de gom a gom. Calduch va ser una persona molt estimada. L’expectació que va generar l’esdeveniment va provocar llargues cues d’accés, però al final tothom va sortir molt més que satisfet.D’es d’aquí, novament, vull transmetre la meva admiració per la figura de Ramon Calduch i per la seva empremta i a la seva viuda Pepita, a Ramon Calduch, jr. i a tota la seva família el meu reconeixement per la seva contribució a l’èxit de l’homenatge.

Homenatge a Ramon Calduch

Recuperar la memòria històrica va més enllà dels grans esdeveniments d’Estat. Recuperar la memòria històrica ha d’esser també a un exercici de reconeixement de l’esforç i del sacrifici de moltes persones que han contribuït a fer país. L’acte d’homenatge a Ramon Calduch del 3 d’octubre a Montcada i Reixac vol recuperar la seva figura, la seva aportació a la cançó lleugera que amb el seu esforç, ofici i voluntat va ser una de les veus masculines més melòdiques de la segona meitat del segle XX a Catalunya.
L’historia genera fines capes de pols que ho acaben amagant tot, que oculten generacions i persones que han contribuït a escriure el nostre present. Sota aquestes capes de pols es troben tresors. Calduch és un d’ells.
L’homenatge que Montcada i Reixac ret a aquest cantant montcadenc és un reconeixement de justícia. Calduch va ser una persona molt estimada al nostre municipi. L’expectació que ha generat aquest esdeveniment és la mostra més evident, així com també, la quantitat d' artistes compromesos en l’homenatge que passaran per l’escenari de forma desinteressada per retre el millor reconeixement possible a aquest gran artista. Són molts els amics del cantant montcadenc que han volgut contribuir a recuperar i recordar la seva figura, moltes vegades oblidada. Artistes com Comediants i Sarruga, José Guardiola, Dyango, Carles Flavià, Lita Torelló, Lita Claver La maña, Francesc Burrull, Ricardo Ardèvol, Esperanza Rotger, o Sergi Buka es sumen a aquest reconeixement.
Ja l’any 2002 Montcada i Reixac va fer un petit reconeixement a la seva trajectòria amb motiu de la Volta a Catalunya. Allà van estar José Guardiola i Rudy Ventura i sobretot un gran amic seu: Miquel Poblet.
A Ramón Calduch li devem molt. Calduch es va fer popular a la dècada dels 50 i 60 cantant temes melòdics i versions d’artistes internacionals. Durant aquest període va participar a nombrosos festivals de gran prestigi d’aquella època, com ara, el de la Canción Mediterránea o el de la Canción de Benidorm. A partir dels 60 va començar a cantar en català i a treballar amb artistes de primer nivell com Sara Montiel o Carmen Sevilla. Tal va ser el seu èxit que entre 1959 i 1960 va arribar a gravar una vintena de discos. Cançons com Los gitanos, El viejo frac o versions com la de Begin the begine van passar a la memòria col·lectiva. Segur que també molts recordareu el disc amb cançons tradicionals catalanes que l’artista va publicar el 1976 Catalunya triomfant, que va tenir una gran repercussió al nostre país.
Ara ens toca a nosaltres manifestar el nostre agraïment per la seva contribució al món de la musica. La seva veu ens transporta a un passat no tan llunyà, a una història desdibuixada, però també a uns records molt emotius per a moltes generacions que com la d’ell van lluitar de valent per contribuir amb el seu granet de sorra a construir una societat millor.

Las nuevas ciudades y el conflicto permanente

Una ciudad es el resultado de tres variables: el asentamiento físico, es decir, el espacio que ocupa, las personas que la habitan, y las relaciones de éstas entre ellas y con el exterior. De forma muy resumida un dinamismo de espacio y tecnología en bucles complejos, activados por una variable clave: el conflicto humano. Sin conflicto no hay innovación, ni reto a superar, ni progreso posible. El conflicto que generó el aumento de dinamismo económico en las ciudades medievales cerradas provocó el caldo de cultivo de toda una serie de revoluciones posteriores: científicas, sanitarias, urbanísticas, filosóficas, etc.
Las ciudades son las hermanas pobres de los estados. Ellos gobiernan y lejislan desde lejos, y las ciudades acogen y resuelven desde cerca. A lo largo de la historia las ciudades han venido reclamando más protagonismo. En el siglo XXI, esta reclamación de mayor protagonismo se convierte en exigencia. No es el momento ahora de hablar de la asignatura pendiente de la financiación o de las competencias, sino de la (re)construcción de nuestras ciudades.
En Cataluña la dinámica urbana experimentada en las últimas décadas se ha caracterizado por un proceso de desconcentración residencial sin precedentes hasta el momento. La gran Barcelona pierde atractivo residencial para muchos ciudadanos que, por diversos motivos, establecen su residencia en la primera, o segunda corona metropolitana, e incluso más allá. También la desconcentración productiva ha sido una característica de los últimos tiempos. Las fábricas de chimenea salen de Barcelona, muchas desaparecen definitivamente, y las nuevas ya no necesitan estar en el centro, se establecen en nuevos polos y polígonos industriales blancos, y centros de negocios asociados al sector servicios, asépticos y limpios. En Montcada i Reixac tenemos un ejemplo paradigmático con Barnices Valentine: sale del centro de la ciudad y se ubica en las afueras, convirtiéndose en un ejemplo de fábrica moderna y escrupulosa con las exigencias medioambientales.
Paralelamente a estos dos procesos de desconcentración, humana y productiva, determinados centros históricos de las ciudades han sufrido un cierto proceso de degradación urbana y social, con una débil actividad económica, una pérdida de atractivo para algunos segmentos de la población y, en consecuencia, una escasa inversión privada. Esta nueva situación que estamos viviendo en muchos municipios genera un nuevo riesgo de segregación social: muchos grupos sociales se marchan y los que se quedan son diferentes de los que llegan, el comercio local subsiste con dificultades y el músculo económico y la integración social pierde fuelle. Las diferentes Lleis de barris del gobierno de la Generalitat de Catalunya, los Fondos Estatales de Inversión Social, y todos los recursos que los municipios dedicamos a dar respuesta a estas nuevas situaciones pretenden la mejora de los centros urbanos y de los barrios en riesgo de degradación.
Nos interesa compactar la complejidad de nuestras ciudades, generar una nueva integración social y ciudadana, y mejorar la accesibilidad a los recursos. En definitiva, estimular un nuevo dinamismo, y facilitar la vertebración de la ciudadanía en nuevas dinámicas de convivencia compartida y participada.

La Salle Montcada: 100 anys fent poble

Sant Joan Baptista de la Salle va néixer l’any 1651. Després d’estudiar per a sacerdot, i d’un intents treball al servei a la comunitat i als infants i joves en particular, va fundar la institució dels Germans de les Escoles Cristianes. Des de llavors el seu llegat s’ha estès arreu de món.
A començament del segle XXI més de mil escoles de La Salle estan presents als cinc continents amb prop de sis mil Germans, setanta-cinc mil professors i gairebé un milió d’alumnes. Tots plegat forma la gran família lasal·liana.
A Montcada i Reixac la institució va arribar l’any 1910. Des de llavors, el servei a la comunitat ha estat el gran refent en els valors cristians i humanistes.
Des d’aquí vull manifestar el meu suport a tota la comunitat lasal·liana de Montcada pel seu centenari. En aquest curs 2009-2010, tot un seguit d’actes lúdics, acadèmics i familiars ens recorden els seus 100 anys de servei, 100 anys fent poble.
Com alcalde i com professor no puc menys que reconèixer la important aportació que tota la xarxa d’escoles públiques o privades del nostre país fan en la formació dels nostres fills i filles. Totes i cadascuna, amb el rigor i la professionalitat com a senya d’identitat, tenen un paper clau en la societat. Com molts dels que em coneixeu sabeu, sempre he defensat l’escola de qualitat, laica i pública, i he considerat que les quatre grans potes de l’estat del benestar –la sanitat, la cultura, els serveis socials i l’educació– han de ser sòlides, ben arrelades al territori i de qualitat. Al mateix temps, també hem de reconèixer l’important paper que compleixen iniciatives privades i religioses en el món de l’ensenyament amb un ferm compromís de servei.
Els Germans de La Salle Montcada han tingut sempre una gran implicació en Montcada i Reixac i una gran vinculació amb tota la comarca. El seu rigor i dedicació, sovint en moments històrics molt difícils, han estat la gran senyal d’identitat. Han format milers d’alumnes, han ajudat a aquells que ho necessitaven i han estimulat a aquells que ho requerien. El treball de La Salle Montcada, com tants altres centres educatius, és un dels treballs més importants de la nostra societat: formen als nostres fills i filles, transmeten el nostre llegat cultural i contribueixen a que les noves generacions puguin assumir responsabilitats amb el compromís de servei a la comunitat i amb els valors cristians i humanistes com a gran referents.
Des d’aquí vull retre un gran homenatge a tots els Germans, professors i professores i alumnes que han passat i continuaran passant per La Salle Montcada. Una institució tan significativa per a la nostra ciutat que en aquest curs fa els seus primers 100 anys. Enhorabona i per molt anys!