Las fiestas de Can Cuiàs

Entre el 18 y el 20 de septiembre celebramos en Montcada i Reixac las fiestas de Can Cuiàs. Con ellas finaliza el carrusel de fiestas de la ciudad. Cada barrio de Montcada i Reixac organiza tradicionalmente sus fiestas, que empiezan puntualmente en el mes de mayo con las de Mas Rampinyo, y finalizan en septiembre con las de Can Cuiàs. Desde aquí quiero animar a todos los ciudadanos y ciudadanas, a los jóvenes y menos jóvenes a que compartan con nosotros las últimas fiestas de este año, en Can Cuiàs.
Como alcalde me satisface mucho festejar estos días de encuentro con todos los vecinos y vecinas del barrio. Compartir el espacio público, la festividad y la alegría de la convivencia es una muestra de civismo que nos hermana a todos. El programa de actos de las fiestas de Can Cuiàs es muy variado: cercavila, la discoteca móvil, la paella popular, la orquestra del sábado por la noche y los espectáculos infantiles o el correfoc del domingo, son algunos de los actos del programa. Os invito a todos y a todas a venir y a participar.
Este fin de semana también se organizan en la ciudad algunos acontecimientos dignos de mención. Entre otros quiero destacar la entrega de premios del 50 Campeonato de España de Ajedrez que se ha celebrado en Montcada i Reixac. Nuestro equipo, la Unió Escacs Montcada es el organizador y un orgullo para la ciudad tener un equipo campeón y referente en todo el Estado. También, en estos días, la Penya Barcelonista Montcada i Reixac conmemora su 35 aniversario, en un año de imborrable recuerdo para el barcelonismo. Como alcalde, y como aficionado al ajedrez y al fútbol, aplaudo con agrado estos acontecimientos.
Montcada i Reixac es una ciudad extensa, dinámica y despierta que manifiesta su vitalidad con las celebraciones populares de sus barrios y con acontecimientos deportivos de primer nivel. Desde aquí quiero animaros a participar y a compartir estos días de fiesta y de encuentro.

El referèndum a Arenys de Munt sobre la independència ( i 2)

La derivada número u del referèndum d’Arenys de Munt és que Joan Laporta, el president del FC. Barcelona, ha donat el seu salt particular a la política. Ell va ser el protagonista indiscutible de la Diada Nacional de Catalunya i del context emocional del referèndum sobre la independència a Arenys de Munt. Més enllà de tot plegat, el resultat del referèndum del passat 13 de setembre era previsible. En el fons el resultat era el de menys, perquè mediàticament el tema de l'independentisme ja havia arrasat abans de sortir al camp. Després de tot, no és d’estranyar el resultat. Els màxims responsables de CiU, ERC i IC-V proposaven el vot afirmatiu i la majoria d’electors va seguir aquesta consigna.
El referèndum ha provocat el posicionament tàctic de personalitats del món de la cultura o de l’esport. Com deia al començament, a l’endemà del referèndum, Joan Laporta insinuava un posicionament polític al costat de Reagrupament.cat de Carretero. Era previsible que si Laporta entrava de ple en política, no ho fes en ERC o CiU, on la seva aura de líder mediàtic quedaria entelada ràpidament pel líder i per l’establishment del partit. El que està fent és posicionar-se en un partit sense pedigrí, i sense un líder consolidat, però simpàtic als ambients independentistes, fins i tot crear una plataforma a mida que sota l’ideari independentista sigui el seu alter ego.
Si, com sembla ser, Laporta es posiciona al costat de Carretero, tot plegat serà una bomba per les expectatives d’ERC i malmetrà suports electorals a CiU. Ves per on, el referèndum d’Arenys de Munt pot acabar tenint repercussions més negatives en contra de la independència que no pas a favor. Si un nou partit independentista guanya suport electoral amb algun escó al Parlament de Catalunya, es digui Reagrupament.cat o Partit Joan Laporta per la Independència, restarà suports als partits nacionalistes tradicionals: ERC i CiU, i previsiblement activarà un vot latent no nacionalista, que no vota perquè no sent l’amenaça del nacionalisme independentista. Possiblement, en aquesta hipòtesi, s’activin votants latents del PP i el PSC i tots dos guanyin suport electoral. El que són les coses, oi?
No em vull a allargar massa en aquest tema de l’independentisme i especulacions diverses, perquè més enllà d’aquestes dades, hi ha coses molt més importants que preocupen a la ciutadania, que no pas quin país és el que emet el meu DNI.

Discurs de l’11 de setembre de 2009

Veïns i veïnes, autoritats, membres del món associatiu, amics i amigues.
Cada Diada Nacional de Catalunya és única. Aquest any hem hagut de canviar l'ubicacio física d'aquesta celebració amb motiu de les obres del carrer Major. En pocs mesos finalitzaran les obres i el proper 11 de setembre ens tornarem a reunir al lloc habitual per celebrar la Diada. Enguany, el nom d’aquesta plaça, la plaça Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, també ens evoca referències a la llarga trajectòria cultural del nostre país.
Aquest any la institució de l’autogovern de Catalunya compleix sis segles i mig. El 1359, fa ara 650 anys, va néixer la Generalitat de Catalunya. Des de llavors, molts episodis han deixat la seva empremta a la nostra història.
Aquest 11 de setembre té unes característiques úniques, ben diferents d’anys anteriors. Tenim un debat de fons de molta transcendència. En refereixo al desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tothom s’ha fet ressò de la possibilitat que una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional retalli el text estatutari. Aquesta possibilitat pot arribar a ser jurídicament impecable, però políticament i socialment intolerable. Catalunya no pot quedar-se de braços plegats davant una hipotètica retallada de la nostra llei més important, del nostre autogovern, per part del Tribunal Constitucional. El text estatutari ha rebut el suport de la gran majoria de grups del Parlament de Catalunya. És una llei orgànica aprovada per les Corts Generals, és a dir, primer pel Congrés dels Diputats i després pel Senat, i finalment va rebre el suport del poble català en referèndum. No hi ha més legitimitat política, social i sobirana que tot el procés d’aprovació de la nostra llei fonamental. Que tothom tingui present que el poble de Catalunya no pot quedar-se com si no passés res en el cas que el Tribunal Constitucional impugni el text. Montcada i Reixac, com tant altres pobles de Catalunya, farà sentir la seva veu.
2009 s’ha caracteritzat també per un gran avanç en el sistema de finançament del país.
Després de mesos de negociacions, Catalunya té un nou sistema de finançament que li permet guanyar marge de maniobra econòmica, sense menysprear el sentit de solidaritat econòmica que sempre hem tingut els catalans. Tothom guanya amb aquest acord. Malgrat aquests avanços, la marxa de l’economia catalana és un tema que ens inquieta. L’atur ha passat a ser la màxima preocupació dels ciutadans, així com l’incertesa en la marxa de l’economia. L’augment del nombre d’aturats, el tancament d’empreses, i la destrucció neta de llocs de treball és una característica preocupant en qualsevol crisi econòmica. Vull encoratjar tothom que el desànim no ens limiti. Ens en sortirem. 2010 esperem que sigui l’any de la remuntada econòmica. Tot plegat ens ha de reforçar, i les administracions publiques hem d’estar al costat dels més necessitats. Som conscients que hi ha gent que ho passa malament, però estic convençut que amb l’esforç de tothom ens en sortirem. No és la primera crisi econòmica que passem ni la primera agressió que patim, però la confiança en nosaltres, en el nostre potencial i en la justícia de les nostres demandes, ens acabaran donant la raó.
Em preocupa la sort de la gent i tenim una responsabilitat d’actuar conforme a aquesta preocupació. Les administracions públiques tenim un paper important en tot aquest procés. Volem preservar la llibertat i volem protegir el bé comú.

Al llarg de la història els catalans i catalanes sempre s’han caracteritzat pel seu progressisme. El catalanisme polític sempre ha contrarestat la moció conservadora del mercat lliure. Mai no hem volgut que el gran aixafi el petit, ni que la nació amb més milions d’habitants se’n rigui de la de set milions. Volem i exigim respecte. La dignitat de Catalunya no es mesura pel nombre de catalans, com tampoc la dignitat d’una persona es mesuren per la seva edat. Tant digne és un nadó com una persona gran. Tant digne és una nació com una altra. Més que mai en aquests moments de dificultats, d’incertesa, hem d'apuntalar, sense complexes i de forma positiva, el nostre patriotisme, el nostre catalanisme.
La major prova d’amor pel nostre país, per la nostra terra, és treballar per millorar-la, i fer-ho vinguis d’on vinguis i vagis on vagis. Tots viatgem en un vaixell que es diu Catalunya, i tots hem de tenir cura d’encarar el seu rumb de forma responsable, compartida, amb mà ferma, amb encert i no deixant ningú enrere.

No hi ha dubte que hem de preservar el país, defensar-lo dels atacs, i reforçar el nostre patriotisme inclusiu. En definitiva, tenir cura de l’entorn físic, però també de l’entorn humà. Hem de seguir confiant en nosaltres i en les nostres possibilitats i lluitar contra el desàmin. Encara queda molt per fer. Les coses que ens uneixen són molt més que les que ens separen. I de la nostra unió s’extreu la força.
I ara vull parlar de Juan Maria Soldevilla, el jutge suplent del jutjat de pau, que en aquests dies, i de forma sobtada, ens ha deixat per sempre . Se’n va una gran persona però ens deixa el llegat del seu gran humanisme i de compromís amb la nostra ciutat. Des d’aquí vull transmetre a la seva vidua i família el nostre condol per la seva pèrdua. El nostre país és molt petit però la nostra gent és molt gran.
Avui ens acompanya el Sr. Cosme Oriol. Amb la seva presència li volem retre un merescut reconeixement a la seva llarga trajectòria professional i humana. Cosme Oriol ha estat sempre una persona directament vinculada al món cultural. Forma part del Consell de Pla Estratègic de Montcada i Reixac, del Consell Administratiu de l'Organisme Autònom d'Informació Local i va ser soci fundador de l'Agrupació Fotogràfica de Montcada i Reixac. De la qual ha estat el seu president, des de la seva creació, fins a final de l'any 2007, quan ho va haver de deixar per motius personals. Cosme Oriol és un fotògraf molt reconegut a nivell estatal i internacional i ha portat el nom de la nostra ciutat arreu. L'Agrupació Fotogràfica ha rebut, entre molts altres, el premi a la millor agrupació fotogràfica de Catalunya i d'Espanya i molts dels seus membres han rebut guardons nacional i internacionals.Gràcies Cosme, per tot el que has fet i continues fent per la teva ciutat.
També us trobeu aquí representants de moltes entitats de Montcada i Reixac, així com ciutadans i ciutadanes que, a títol individual, heu volgut formar part, com cada Onze de Setembre, de l’acte institucional de la Diada. Vull fer extens el meu reconeixement a totes les persones, a totes les associacions i entitats que s’impliquen en el dia a dia del municipi, i que ens acompanyen en l’ofrena floral d’aquest Onze de setembre.
No hi ha dubte que tenim un gran país.
Visca Catalunya!

El referèndum a Arenys de Munt sobre la independència (1)

El referèndum sobre la independència a Arenys de Munt es va guanyar abans de celebrar-se. El de menys és el resultat. El que importa és convertir-lo en noticia. Que tothom en parli. A la societat en la que vivim, des fa temps, sabem que cada vegada hi ha menys espai per a la paraula, per al debat, per a la reflexió i més per a la imatge, per als símbols, per als icones. Menys temps per al cap i més per als budells, per als instints. Al voltant del tema de referèndum voldria fer algunes reflexions. Vagi pel davant que ningú dubta que el dret a la autodeterminació dels pobles és inqüestionable. Com tampoc ningú dubte que els pobles estan composats per persones que, entre tots, configuren la seva essència que transmeten a les noves generacions. Pel que sabem per les enquestes sociològiques, més de ¾ parts dels catalans no són independentistes. Malgrat tot, els promotors del debat soberanista saben perfectament que hi ha una màxima en economia que diu que l’oferta genera la demanda, i que en política passa el mateix. És a dir, si ofereixes un producte, es digui cotxe o partit polític (penseu en Ciutadans, partit per la ciutadania), programa o fites, en aquest cas l’independentisme, per si sol, de manera natural, va generant i aglutinant demanda. La qüestió és saber si el grau de demanda és suficient per mantenir el producte. Jo crec que en el cas de Catalunya, el tema del independentisme, ara per ara, arrossega a ben poca gent. No sé si d’aquí a una o dues dècades serà diferent, però ara només són quatre, o quaranta, els que fan propaganda del tema. La pregunta clau és: arrelarà entre la gent aquest assumpte? Darrera aquesta pregunta em ve al cap aquella campanya publicitària de fa gairebé quinze anys d’una beguda d’aigua amb gas que es deia Font Picant i que amb una impressionat desplegament publicitari, amb la veu de Miki Moto, va pentinar tots els mitjans de comunicació catalans de forma insistent durant molt mesos. Al cap d’un any el producte era record del passat. Passarà el mateix amb el referèndum d’Arenys de Munt? Segurament. Però el que quedarà no és el resultat que, com deia al començament, és el de menys, sinó que es parli del tema, que l’assumpte vagi calant i produeixi posicions, que apareguin bons i dolents en la pel·lícula, és a dir, que es construeixi un relat amb actors, contextos, protagonistes, figurants,.. en definitiva, una historia que pugui ser compresa per la gran majoria. I a partir d’aquest relat de bon i dolents que vaig arrelant i que provoqui opinions. Segons el meu parer, en certa manera és com quan alguna persona sense pensar-hi gaire formula a un nen que a qui estima més al pare o a la mare. Potser el nen o la nena mai s’havia plantejat aquest dilema, en si dramàtic, però la simple pregunta el genera un problema. Quelcom semblant al que succeeix amb el tema de d’independentisme, es formuli aquí, al Quebec o a Milán. Penseu-hi.

¿En qué situación se encuentra el conflicto de ETA?

Lo que viene haciendo ETA desde siempre, no es nuevo, es de manual: golpear y parar para crear opinión. El objetivo numero uno de la banda terrorista es suscitar la ira del adversario, porque al enfurecerlo no está en condiciones de juzgar correctamente y percibir la propia ventaja. Se le encoleriza haciendo que se equivoque, que dude sobre si mismo, atormentarlo y, en general, induciendo a que se comporte de manera errática, insegura. La foto que ilustra estas reflexiones muestra el estado en que quedó las viviendas de la Guardia Civil después de la explosión de una furgoneta bomba a finales de julio en Burgos.
En las últimas semanas el acoso policial a la banda, junto con una intolerancia a quienes la jalean, se ha convertido en una combinación inédita hasta el momento. A pesar de los atentados de este verano y de la tensión provocada en la opinión pública, los éxitos policiales han sido muy destacados: se han descubierto depósitos de armas, zulos y otros escondites en diversos lugares de Francia, y se han detenido diversos terroristas muy buscados. El gobierno de Patxi López mantiene un pulso con los seguidores de ETA por el control de la calle. Debe mantenerse la eficacia policial con un mensaje claro a los jefes de la banda: no les conviene seguir con su estrategia, porque no lleva a ningún sitio y los próximos en caer serán los que ahora dan las órdenes. Es imprescindible poner coto a la impunidad que durante largo tiempo ha vivido el entorno juvenil de la banda, e interrumpir la renovación generacional de ETA.
Sabemos que, con frecuencia, quien discute no lucha por la verdad, sino por imponer su propio criterio. Esta es una característica de la condición humana. La propia astucia, o la maldad, contribuyen a magnificar el conflicto para convertirlo en público y notorio, y presentarse como víctima. En un conflicto político la probabilidad de que las partes enfrentadas ambas tengan parte de razón es alta. De hecho podemos tener razón objetiva en un asunto concreto a la vez que estar equivocados a ojos de la mayoría o de la no mayoría. Eso sucede cuando el adversario refuta mi prueba, y yo refuto la prueba del adversario. En el fondo, las verdades absolutas no existen, sólo son vigentes hasta que son refutadas por otras que las substituyen, pendientes siempre de una nueva revisión.
Este verano de 2009 en el País Vasco ha sido único desde hace décadas. Durante muchos años las autoridades locales han tolerado, por miedo, por interés o por táctica política que, durante las fiestas locales, el entorno de ETA hiciese suya la calle, aumentado la provocación y la intimidación a los vecinos o políticos no abertzales. Este verano aquella tolerancia ha cambiado. El gobierno de Patxi López considera un objetivo central acabar con esa situación y así lo está demostrando.
El llamado “problema vasco” dejará tarde o temprano de ser un problema. Que nadie lo dude. No sabemos si acabará de golpe, como cayó el muro de Berlín, o lo hará de forma progresiva, como el IRA en Irlanda del Norte. Sólo sé que los conflictos larvados avanzan de forma explícita orientándose hacia una negociación razonable. Muchos son los que consideran que la negociación es un camino insustituible. Así lo muestra Antonio Segura en su libro Euskadi. Crónica de una desesperanza. Recomiendo la lectura de este libro que apunta algunas claves interesantes sobre las que debatir. Mientras tanto, que nadie se engañe: no hay medida política más eficaz para que ETA desista que perseverar en el acoso policial a la banda y su entorno. Vamos por buen camino, vamos por el camino correcto.